Dimarts, 3/5/2011
580 lectures

Temporal per la salut de les dones

Per desgracia hem entrat en una etapa que apunta llarga, dura i difícil per a la salut i per la salut de les dones encara més. Ja bufa el vent huracanat després plourà a bots i barrals i tornarem a l’hivern del benestar.

Una dona saludable només hauria d’anar al metge entre 3 i 4 vegades a l’any. Fes comptes i no incloguis les revisions protocol·làries; quantes vegades vas al metge en un any?. Com portes les tres potes – laboral familiar i personal- de la teva vida?

Parlar de dona i salut em fa pensar una i altra vegada que les dones som iguals que els homes però les nostres diferències s’han transformat en inferioritats; que podem ser víctimes (o privilegiades si ens comparem amb altres dones i altres continents) de la cultura i la societat on ens trobem inserides; que som biològicament diferents però la medicina ens ha investigat menys; l’exemple més clar la menstruació: què sabem de la regla a més de que aquesta s’ha convertit en un problema de salut a tractar quan la tens i quan la deixes de tenir?.

Ens diuen estressades, i és clar que estem estressades! si hem de fer un esforç redoblat per adaptar-nos al medi bio-psico-social i mantenir l’harmonia i l’equilibri. El nostre estrés no és puntual sinó crònic, en continu estat d’activat-desactivat.

Les dones ens hem incorporat a un mercat de treball que s’havia pensat per a persones que no havien de exercir la cura dels altres i així ens ha anat: doble jornada, doble presència i demandes constants de dins i de fora que no ens han permès desentendre’ns de la responsabilitat de la cura. Ni tant sols tenim el dret de decidit si volem cuidar. És com un mandat intern al que no podem deixar d’obeir tot i que ens rebel·lem; el cop de gràcia: fes tot això i a més estigues sempre guapa.

Però a més de guapes mentre creixíem necessitàvem un príncep i així vam passar tota l’adolescència somiant amb un príncep al que van cuidar i “adorar” llargs anys per descobrir, cap els cinquanta, just quan es moren els nostres pares, que la relació amorosa més llarga de la nostra vida l’hem tinguda amb el pare i la mare.

I a tot arreu ens volen superwoman i no ens van ensenyar a dir no. No a l’allau de demandes de la llar la família, el treball, almenys un no de tant en quan; sempre entregades i retardant “el fer” en espera d’una comprensió que no arriba de l’entorn més proper ; sempre culpables per estar deprimides, i reprimint les malalties de la càrrega que portem; sempre descontentes amb el nostre cos, i fins i tot segrestades en la nostra pròpia imatge.

Alleugerirem la nostra salut en converses amb les amigues amb les que podrem parlar de nosaltres de des de nosaltres.

Altres articles de Josefa Morón Manzano

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.