Dimecres, 28/7/2010
655 lectures

Quant temps a la política?

Fa unes setmanes que Igualada ha començat a donar senyals de quines seran les forces polítiques que concorreran a les eleccions municipals i quines persones encapçalaran les llistes.

Penses en les municipals i al mateix temps en la democràcia que com a sistema de poder no ha significat l’assoliment del govern del poble ni ha significat gaudir de la democràcia en altres terrenys com l’econòmic o el laboral, però això és el que tenim. L’exercici de la democràcia fa que els ciutadans cada quatre anys renovem il•lusions. Són quatre anys que poden ser un malson o un pou inesgotable de bona feina. Cadascú segons les seves preferències, diposita confiança en un partit o en un altre, en una persona i una llista o en un/a altra cap de llista i altres persones, però tots amb una esperança comuna: millorar la nostra ciutat i sobretot millorar la vida dels nostres conciutadans.

Renovar il•lusions no sempre vol dir renovar a les persones que ens representen; si a més aquestes han fet una bona tasca llavors el sentiment predominant es el d’ afavorir la continuïtat; i això no necessita venda, les urnes ho ratifiquen. De que serveix tants esforços mediàtics i d’apropament a la ciutadania si aquesta no et vol? I si aquesta et vol, apropar-te a la ciutadania ha de ser un plaer, un espai on compartir projectes, il•lusions, respecte...

També és cert que la il•lusió es pot renovar plenament quan canvien les persones. La ciutadania agraeix que es produeixin canvis independentment de que la tasca feta com a electe hagi estat fantàstica, exemplar... i que els errors, que sempre n’hi ha, es difuminin enmig de tanta bona feina. Deixar un bon record o un record mediocre esta a les mans del polític Saber retirar-se a temps és un encert i la veu que t’ho digui ha de ser la teva pròpia veu interna. Altres visions apunten a que l’aprenentatge polític requereix un temps (temps incert segons qui ho formuli) i un cop fet l’aprenentatge és una llàstima retirar-se de l’arena política, no retornar per tant, aquest aprenentatge a la societat i deixar que un altre comenci de zero. Llavors en caldria una mena de jutge imparcial que realment donés fe d’aquesta bona feina, fàcilment atribuïble però moltes vegades indemostrable de manera rigorosa.

El límit personal per concorre a les urnes pot estar en menys d’una legislatura o en un període indefinit tendent a l’arrelament al càrrec. Els determinants són molts i dinàmics; es pot entrar en política amb la intenció de no sobrepassar una legislatura i que l’entorn, personal, de partit, ciutadà o polític, animi a continuar. Altres límits personals són no perdre mai de vista el sentit de la tasca política: servir a la ciutat i quan no se senten útils o se senten rebutjats per la ciutadania ho deixen. Altres polítics o bé s’enceguen i no troben el límit o bé el seu sentit comú i sentit propi s’entrellacen i donen decisions positives o negatives per la ciutat, ja sigui plegar ja sigui continuar.

La política és un d’aquells treballs al que no es pot dir “on aniràs bou que no llauris” perquè un cop fora de la política no se sol anar a la política sinó que tornes a la feina anterior o millor dit a la vida anterior. Si la distància entre política i vida anterior és molt gran el retorn pot ser traumàtic.

L’home té vocació política per necessitat: viure en societat obliga. On està el límit temporal per governar? A jutjar per l’heterogeneïtat que s’aprecia a la nostra ciutat i comarca, per posar un exemple, aquest límit té molta varietat. La sensació de tasca inacabada, de ser imprescindible (recordo que el cementiri està ple de persones imprescindibles) la borratxera de poder i notorietat, la por a reorientar la vida... poden fer prendre decisions equivocades, més en l’àmbit públic que en el privat.

Per sort el límit, en última instància el té la ciutadania que amb el seu vot i l’ajuda o l’entrebanc de la llei d’Hont limita l’estada al govern de la ciutat. Quan falta menys d’un any i tot just es comença a dibuixar el mapa de candidats, convindria que més d’un polític i política fes un replantejament dels objectius socials i els objectius personals i mirar de no matrimoniar-los perquè, d’una cosa estic segura i crec que els lectors ho compartiran amb mi: la vida política no s’acaba en els Ajuntaments, Generalitat, Govern Central, Govern Europeu, la vida política, si veritablement es té vocació de servei a la ciutat i de visió de bé comú no necessita solament alcalde i regidors sinó persones; persones disposades a col•laborar i participar en la vida de la ciutat es a dir necessita de la societat civil que ha de reduir la distància entre ella i el govern de la ciutat.

L’ideòleg Giovani Sartori ho deia molt bé no estem en una democràcia sinó en una partitocràcia: el partit -sigui el què sigui- imposa a l’electorat el candidat que ha de votar, a més cal acatar la disciplina de la direcció del partit i la més llastimosa de totes es produeix una substitució de la representació formal dels electors per la representació real del partit.

Ja posats, com oblidar les paraules d’Ortega i Gasset que des del perspectivisme s’atrevia a afirmar que 'ser de la izquierda es cómo ser de la derecha, una de las infinitas maneras que el hombre puede elegir para ser un imbecil'.

Només per reflexionar.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.