Després de la decepció que va suposar veure com el Club Futbol Igualada, ara fa una temporada i mitja, baixava de Tercera Divisió i, ara fa mig any, amb prou feines s’aguantava a Primera Catalana, veure’l en aquests moments en zona d’ascens és com acabar espaterrat en un jakuzzi, on només hi falta el final feliç. I el cert és que no deixa de sobtar que les angúnies que es van viure a la campanya passada s’hagin transformat de cop i volta en una voràgine d’il·lusió i de previsions agosarades.

Un servidor és el primer en exigir prudència, en reclamar que tot es faci amb el punt d’equilibri que marca el sentit del seny i la rauxa. Però cony! Si ni tan sols l’inici de temporada ens va acabar d’acompanyar i ara resulta que estem a dos punts del líder. ¿Què hem de fer, doncs? Resulta, a més, que en catorze partits tan sols n’hem perdut cinc; la resta, quasi el doble, els hem acabat guanyant. I a sobre, cada vegada juguem millor. És cert, encara ens falta culminar moltes de les jugades, però ningú no pot negar que tot plegat pinta més que bé.

Ara bé, tot això no s’aconsegueix per casualitat. Pot ser que sigui el fruit de la providència, mai no se sap, però també és el resultat de no posar-se nerviós en els moments difícils, quan el que més convé és reflexionar i aplicar un pla de producció a llarg termini. La renovació de la pràctica totalitat de la plantilla i sobretot la de José Luis Ruiz són possiblement les claus d’aquest èxit que, tot sigui dit, només acaba de començar i, precisament, en aquest capriciós món del futbol, en el que el que va a dalt, moltes vegades, s’acaba precipitant de manera vertiginosa cap avall.

Però jo insisteixo en la renovació d’aquest entrenador que viu tan aferrissadament el futbol, que crida, renega i s’emprenya de tal manera que acaba exasperant els jugadors i que mai no renuncia a la seva filosofia de joc. Pot variar el sistema, però mai la seva visió de la competitivitat. José Luis Ruiz pot fer riure quan colpeja amb ràbia la marquesina de la banqueta, o pot aconseguir que un jugador l’engegui a dida. Però al capdavall, i més en aquest esport, els resultats acaben posant les coses a lloc. I ara per ara, gràcies a tot un planter compromès, la situació és la que és: El CFI en zona d’ascens a Tercera Divisió. Ves qui ho havia de dir.