Podria semblar un conte: Mary apareix de cop i es troba Ernest posant una carta dins d’un sobre. Amb preocupació i sense temps de buscar les paraules, el mira i li diu «una cosa terrible li ha passat a en Willie». Ernest s’aixeca ràpidament i surt fora de casa i es troba en Willie estirat a terra amb dues extremitats trencades. Segurament un cotxe l’ha atropellat i s’ha perdut en l’horitzó. Ara, en Willie s’arrossega pel terra com pot, tot desfent el camí fins a casa. Ernest s’adona que es tracta d’una fractura múltiple i que té molta brutícia i trossos de pedres i restes metàl·liques en la ferida que segueix rajant. Tot i això, en Willie no diu res i sembla feliç, sobretot, feliç de veure Ernest. Després, Ernest li demana a René que li doni un bol amb llet i, mentre René el subjecta i l’acaricia, Ernest li dispara un tret al cap.

La imatge és freda i impacta. Imagino les gotes vermelles de sang tenyint el bol de llet blanca. Esgarrifa. Podria semblar un conte; però no ho és. Així és com Ernest Hemingway va matar el seu gat, anomenat Uncle Willie, el 22 de febrer de 1953. Tot i ser un escriptor de forts contrastos –podia mostrar en un mateix moment el seu costat més amable i proper però, instants després, podia estellar amb ràbia-, l’amor que Hemingway va tenir pels gats el va acompanyar sempre. El seu primer gat, anomenat Snowball i que patia una estranya deformació que li feia tenir sis dits, li va donar un capità d’un vaixell el 1930. Des d’aleshores en endavant, Hemingway va anar acollint gats fins al punt de tenir 23 gats cap al 1945.

Es diu que l’instant en el qual va haver de disparar el seu gat va ser un dels moments més tristos i traumàtics de la vida de l’escriptor nord-americà. Personalment, aquest fet em sembla més que una simple anècdota i, encara m’ho sembla més, si parem atenció a la carta que va escriure Hemingway el mateix dia en què va sacrificar el felí. En aquesta carta, enviada a un amic proper (Gianfranco Ivanicich), Hemingway explica el trasbals de trobar-se’l malferit i el xoc que li produeix el fet d’apuntar i disparar. Explica, també, que va voler ser ell mateix qui disparés el gat, amb qui havia compartit més d’onze anys de vida, mentre aquest roncava i bevia llet amb les dues potes dretes destrossades. Però, sobretot, Hemingway explica com, tot i haver hagut de disparar a gent, mai abans no ho havia fet contra «algú a qui havia conegut i estimat» durant tants anys.

Són justament aquestes dues paraules «conegut» i «estimat» allò que m’impacta més. El que s’entén d’aquests mots, i ara ja no em refereixo només a disparar, és que el dolor que es pot sentir quan un mateix fereix  una persona propera és molt més fort que el que es pot sentir en infligir-lo sobre desconeguts.

Però, aquesta mateixa conclusió es converteix en una paradoxa. Potser, abans de fer mal, valdria més la pena que apartéssim totes les armes i ens interesséssim per conèixer allò desconegut. Possiblement, en entendre-ho, descobriríem i estimaríem un món nou (tal com Hemingway va descobrir la seva passió pels gats quan, en comptes de rebutjar Snowball, el va agafar de mans d’aquell capità de vaixell). O potser m’equivoco i aquesta anècdota és només això; una anècdota. Hemingway no va tornar a disparar cap més ésser conegut o estimat fins al 2 de juliol de 1961, quan, emmalaltit i amb un tret d’escopeta, es va suïcidar.