Dimecres, 12/8/2015
1669 lectures

Breu introducció a l'avorriment

La tesi fonamental d’aquestes paraules és, seguint Pascal, la següent: «Tota la desgràcia de l’home prové d’una sola cosa: no saber estar sol a la seva habitació». A partir d’aquí, seré molt breu, perquè l’avorriment m’avorreix, i no és cap joc de paraules.

La mandra, l’ennui de Baudelaire, el taedium vitae dels antics; contra tot això lliutem, i fracassem, encara que alguns ho fan cada dia millor. La nostra civilització, l’era de Facebook, ha arribat al cim màxim de l’ansietat; si mirem dins nostre veurem que el treball, la feina, s’ha situat per damunt de l’oci (no hi ha res més acomplexant avui dia que no tenir una feina remunerada, un negotium, que és la negació de l’otium); l’entreteniment és ja més important que la contemplació, patejant així violentament centúries de reflexió filosòfica; el silenci ens espanta, d’aquí que la gent jove vagi sempre amb auriculars (com més grans, millor). Però és absurd: l’avorriment és invencible, davant d’ell totes les espases cedeixen.

(Vaig acabant que és agost i fa calor).

La paradoxa de Facebook, nova religió antiavorriment, ens hauria d’ajudar a no avorrir-nos, a estar distrets, però ens mostra la nostra pròpia vida com quelcom tediós, com quelcom menys divertit que l’existència dels altres. Tothom és, en aparença, feliç a la xarxa: viatges —de què o de qui fugiu?—; noves relacions —noves? Acabarem trencant pel mateix de sempre—; sopars amb postres dignes de fotografia —si us plau, ja n’hi ha prou!—; bodes —calen?—; fotos de grup durant interminables nits boges —i l’endemà? Aquestes són les fotos de la vostra ànima—, etc.

Vet aquí la paradoxa: allò que no ens hauria d’afartar fa de la nostra vida un avorriment immens. Un oceà de tedi.

Necessitem, un cop sabem això, posar-nos en marxa: l’avorriment, sent sòlid i estàtic, que ens diu Kierkegaard, és allò que ens fa moure. Però com un ratolí dins d’una gàbia (fins quan torturarem els animals per millorar una medicina que, en gran mesura, ens obliga a estar més anys avorrits?), estem obligats a moure’ns. La vida se’ns torna allò on hi ha massa poc, on hi ha molt poc perquè no n’hi ha mai prou. Massa coses a fer durant tan poc temps. Massa articulista avorrit, també. Cliqui a Facebook: la vida és meravellosa (oi?).

Altres articles de Martín Patrocinio

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.