Els amants de la filosofia estem de sort. En les darreres setmanes s’han estrenat tres programes relacionats amb el pensament i les idees, a saber: Merlí, sèrie de ficció on es narren les cuites d’un improbable professor de filosofia; Amb filosofia, que inexplicablement ja va per la segona temporada amb una audiència que m’entesto a mantenir; i En la tuya o en la mía, on Bertín Osborne exposa el seu pensament sense cap mena de pudor —després d’unes quantes emissions, podem afirmar que hi ha més pudor que pensament—. 

Ja han passat molts anys des que Ibrahimovic va titllar despectivament en Guardiola de “filòsof”, com si d’un insult es tractés. No més estima li té el Ministeri de Cultura (sic) a l’assignatura d’Història de la Filosofia, que la vol optativa (com si pensar bé fos una opció i no pas una obligació de tota ciutadana que es mereixi votar).

Pensar, tenir idees pròpies, equivocar-se i ser capaç de veure-ho a temps (Rajoy, ja és massa tard) són tasques indefugibles per a tothom. Les bones classes de filosofia als instituts haurien d’engrescar els joves a ser millors (aristoi) i a plantejar-se les grans qüestions de la vida: d’on venim?, cap a on anem?, tenen aixelles els cavalls? Cal endinsar-se en el pensament sense caure en el mer joc de les cites d’autors cèlebres, sense esdevenir un traficant d’opinions alienes, que deia Lichtenberg.

Estimular la consciència de la ciutadana adormida (protrépein) o assolir el domini d’un mateix (enkráteia) són accions que tot amant del saber necessita encarar per tal d’aconseguir l’eudaimonía socràtica, la felicitat, l’autodomini i l’examen constant de les nostres accions. Mereix ser viscuda una vida que no és examinada? Vet aquí la qüestió, estimada lectora. 

Però si tot això et cau massa llunyà, si no vols perdre el temps autoexaminant-te o matriculant-te de Filosofia a la universitat, no et preocupis. Tu pots ser una filòsofa en vuit passes, però cal seguir-les al peu de la lletra:

1. Fes un ús constant de preguntes en parlar (és de mal gust afirmar res si es pot fer una pregunta). Per exemple: millor que dir «Això vulnera totes les normes de la lògica» és formular-ho dient «A vostè no li sembla que això vulnera totes les normes de la lògica?». És infal·lible.
2. Si et quedes sense arguments, vés-te’n per les branques, sense comprometre’t amb cap afirmació substantiva. «Com a mínim a mi em sembla que…», encara que no t’ho sembli; o «Tal vegada hi hauria més coses a dir…», però no et vénen al cap…
3. L’adopció del to adequat és fonamental per a la imatge del bon filòsof. Ha de ser baix, mesurat, considerat, mirant al cel i tancant als ulls com feia el millor Jordi Pujol (quan era el pare de la pàtria, no ara).
4. L’aspecte físic és bàsic. O anem vestits impecablement de colors foscos o anem vestits de manera destralera com si fóssim el savi despistat de l’Anoia (una barreja entre Eduard Punset i el Señor Barragán).
5. Enumeri quan argumenti fins a extenuar l’adversari. «Sobre aquest aspecte hi hauria com a mínim cinc coses a destacar…». No et preocupis, estimada lectora, al tercer aspecte ja hauran deixat d’escoltar. 
6. Fes servir un llenguatge deliberadament fosc i, si és possible, en llengua alemanya. No és el mateix citar Sobre la voluntat en la natura de Schopenhauer que dir Über den Willen in der Natur. Eine Erörterung, welche die Philosophie des Verfassers, seit irhem Auftreten, durch die emprischen Wissenchaften erhalten hat. (No has acabat de llegir el títol en alemany, oi?).
7. Mostrar sempre els errors aliens és imprescindible per no haver de mostrar les pròpies virtuts, en el cas que n’hi hagi (de virtuts, vull dir).
8. És de cracks de la filosofia col·locar un pensament propi sota la cita d’un pensador reconegut. Et farà guanyar prestigi. Ah, i no et preocupis, poques persones seran capaces avui dia de detectar la cita falsa. Perquè, com deia Cioran, cada vegada hi ha més gent amb el cervell devorat pel virus de la ignorància. 

Nota final: sóc l’únic que creu que el Merlí de TV3 és el doble postmodern del filòsof madrileny Ortega y Gasset?