Un cop establertes les bases del nou cosmopolitisme per a intel·lectuals de l’alçada de Felipe González, José María Aznar i el conserge del Tribunal Constitucional, presentem un test per saber si vostè és o no un bon feixista català (i perdó pel pleonasme. Ah! Que vostè no sap què és un pleonasme? Això és culpa de la molt deficient educació catalana, més preocupada a explicar què són els almogàvers —quan tothom sap que són un grup d’animació del Barça i un carrer— que a instruir en l’alta cultura els nostres xiquets).

Si s’identifica amb algun d’aquests onze punts, no ho dubti: vostè és un feixista. Si no és així, per a Felipe González, Paco Marhuenda i la FAES, ho és igualment. (Nota editorial: la identificació mental entre els 11 punts i l’11 de setembre és ja una mostra del seu esperit feixistoide).

L’Estat ho és tot. Els individus no són res. Per tant, vostè és l’Estat, però l’Estat no és vostè. Per això, les dones feixistes catalanes embarassades estan en Estat. Queda clar.

Els catalans no creiem en la separació de poders. Per a nosaltres, Montesquiu és un poble d’Osona, no un pensador francès.

Tot català sosté que el sistema polític perfecte és el partit únic, sense pluralitat (en efecte, lectora llesta: Junts Pel Sí). En Duran i Lleida és un màrtir del pluralisme polític.

Els catalans necessitem un líder carismàtic. (La distància entre Hitler fent la salutació romana feixista i Artur Mas saludant els seus súbdits és de només un dit de la mà de diferència. Efectivament, si ho representa teatralment, vostè mateix ho veurà clar).

La nostra societat, com els Moixiganguers, creu en la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional (sia l’Artur Mas, sia el cap de colla).

El nacionalisme català és agressiu, expansionista i militarista (el nostre excorresponsal de TV3 a la Catalunya Nord, Pere Codonyan, era una barreja de James Bond, Bismarck i el tiet cruel de Harry Potter).

Els catalans som racistes (l’absència de jugadors negres al Barça els darrers cinquanta anys així ho demostra).

Cal exercir la violència davant els oponents polítics (les agressions al centre Blanquerna a Madrid fa uns anys van ser un muntatge per justificar la violència catalana sobre els espanyols, a l’estil de l’enfonsament del Maine a la guerra de Cuba, també obra de catalans, naturalment).

Cal enquadrar les masses en el si d’un partit i sindicat únic i crear forces paramilitars per controlar la dissidència política (les tietes d’Òmnium Cultural són les noves camisses pardes del nostre feixisme. De fet, diuen diuen diuen que a la Diada de 2016 l’Assemblea representarà l’esvàstica nazi a l’Eixample, en un pla secret que ja va preveure Ildefons Cerdà al segle XIX).

Hem d’atorgar més importància als símbols, mítings, desfilades i ritus cerimonials de la nostra nació (Isona Passola és la nostra Leni Riefenstahl, en versió xirucaire).

És un imperatiu categòric kantià exaltar els principis masculins (la Carme Forcadell, la Muriel Casals i en Josmar en són els exemples paradigmàtics).

Així som a ulls de molts mitjans espanyols. Com deia el pensador místic català Josep-Lluís Carod-Rovira (aquí-i-a-la-Xina-Popular): fins quan ha de durar, la broma?