Divendres, 29/11/2013
940 lectures

24 de maig de 1980

Jo he entrat a la gàbia en el lloc de la fera,

i he marcat amb clau roent la paret d'aquell forat,

he viscut vora el mar, he jugat a la ruleta,

he sopat amb no sé qui vestit de frac.

Mig món he contemplat des de dalt d'una glacera,

dos cops m'han recosit dels tres que m'he enfonsat.

He marxat del país que em va veure néixer.

Amb els qui ja no em recorden n'ompliria una ciutat.

M'he passejat per estepes on ressonen crits dels huns,

m'he vist amb roba que ja torna a estar de moda,

he plantat sègol, he cobert l'era amb cartrons gruixuts,

i, excepte aigua seca, he begut qualsevol cosa.

He obert els meus somnis a la pupil·la del guàrdia sibil·lí,

he menjat el pa de l'exili sense deixar-ne ni una engruna,

he permès tots els sons a les meves cordes, a més del crit;

i vaig decidir-me pel mormol. Ara en faig quaranta.

Què en diria, de la vida? M'ha semblat més llarga del que toca.

Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament.

Però fins al dia en què m'omplin de fang a la boca

d'ella en sortiran només mots d'agraïment.

Poema de Joseph Brodsky (1940-1996), del llibre Poemes escollits, Edicions de 1984, Barcelona, 2013, traducció de Judit Díaz Barneda

Versió en anglès:

May 24, 1980

I have braved, for want of wild beasts, steel cages,

carved my term and nickname on bunks and rafters,

lived by the sea, flashed aces in an oasis,

dined with the-devil-knows-whom, in tails, on truffles.

From the height of a glacier I beheld half a world, the earthly

width. Twice have drowned, thrice let knives rake my nitty-gritty.

Quit the country the bore and nursed me.

Those who forgot me would make a city.

I have waded the steppes that saw yelling Huns in saddles,

worn the clothes nowadays back in fashion in every quarter,

planted rye, tarred the roofs of pigsties and stables,

guzzled everything save dry water.

I've admitted the sentries' third eye into my wet and foul

dreams. Munched the bread of exile; it's stale and warty.

Granted my lungs all sounds except the howl;

switched to a whisper. Now I am forty.

What should I say about my life? That it's long and abhors transparence.

Broken eggs make me grieve; the omelet, though, makes me vomit.

Yet until brown clay has been rammed down my larynx,

only gratitude will be gushing from it.

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.