ARRABASSEN UN BRANQUILLÓ DE LA TARDA

¿Has sentit com encalçava la rella de les teves mans amb

un inici de saba enmig dels pèls arrissats d'un dibuix

fet amb tinta d'arpó als porxos prohibits d'una

verdíssima plagueta d'adolescència?

¿Miraves la investigació d'un alè a la pell de les teves

passes mentre resols el laberint de la fuita d'un

lladre d'amor que s'ha perdut per les ginesteres

embalsamades pels poderosos?

¿Jugaves amb el meu desfici quan he descobert el

miratge dels teus músculs dins un mirall públic que

s'eleva en el centre d'un cadafal a la butza de la vila

quan els cretins apedreguen el cremall que no puc

amagar rere el llibre de família falsificat?

¿Et tems, en enclavar la melodia de la meva cursa, de

com esbuques totes les magnòlies de terrossos que

el gust i la saliva fan esclatar a les meves cuixes

alçurades d'un terratrèmol amb les línies del meu

nom trepitjades?

No diré la fi.

Amb la ràbia en punt als ullals i un tatuatge de fiblons

entre el parrús, arrib a estrènyer la morenor de la

teva ossada confegint-se mil•limètrica al desig,

mentre el tall de la meva llengua esborra el teu

antifaç fins a enlluernar la definició, enmig de

l'estultícia del públic, d'un esvelt al•lot per les

corregudes sense amagatalls ni legalitats.

Poema de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), del llibre El bell país on els homes desitgen els homes, Edicions 62-labutxaca, Barcelona, 2012