Divendres, 6/4/2012
694 lectures

'Blitzkrieg'

Si l'explicació

de per què són creixents

les fractures, per què són internes les lluites,

per què són peregrines

les idees, per què són plorosos els ulls

o per què són paganes

les bacanals s'hagués acostat una mica

a un cop concret, tennístic,

res no s'exposaria vistos els temps que corren

a continuar alçant la llebre o morir-se

de vergonya. A jutjar

pels efectes dels precs,

els auxilis recauen en el camí que els duen

als tròpics, retinguts a la llera, desats

en capses de sorpreses.

Hi ha testos que s'assemblen a les olles, hi ha càrregues

que només existeixen en el cervell, hi ha xocs

entre casos extrems d'on en neixen indústries,

hi ha situacions en què l'opció bona

és que ho deixem estar i algú es veu que va dir

que vint mil anys enrere

les ribes eren llotges.

Primer va ser la febre

per jeure als bancs dels parcs i ara per fer el que es creu

convenient, primer s'infringiren les ordres

i en ple canvi de cicle històric (així en diuen)

la monstruositat de les reaccions

que aquest desencadena

es percep saturada d'alts càrrecs depriments

i afavoreix els talls de cabells llastimosos.

Mira que són de por

perquè, independentment del seu nivell d'estudis,

mentre els càndids indígenes van de tort per la lluna

de València aflora de sobte l'equinocci,

la natura addueix que és salvatge i té lloc

el bombardeig.

Es troben molts ganxos per pujar

i pocs destorbs per caure

en desgràcia.

Aterren amb l'admonició

d'un etnocidi els càntics

ofensius, les fal·làcies

i les maledicències,

es desperten els óssos

hivernants, es fomenten

desbordaments que bolquen

i espedacen les bèsties,

fruit d'un profund menyspreu

descrit en lingua franca

llencen la teca al fang,

el panorama es torna

tan negre que rebaixa

sense nerviosisme

la nostra confiança

en un gènere humà

que des que va deixar de ser el seu propi jutge

que no hi és tot i els ulls,

acostumats al mal

de cel·luloide hipnòtic,

no saben avenir-se'n.

Dolenta com un peix podrit, l'empastifada

de vils traïcions,

rifades, incultura

i plantes amb pugó

compon una postal que fa el balanç notori

del desastre imposat.

Però i què? Que no arribi

a pensar-se que els dies es desdiran de rompre's.

El món gira, i ja està.

Poema d'Ernest Farrés (Igualada, 1967), del llibre Blitzkrieg, Editorial Meteora, Barcelona, 2011

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.