Divendres, 23/1/2009
754 lectures

DEDICATÒRIA, d’Anna Akhmàtova

Una tristesa així pot moure les muntanyes

I pot fer capgirar la singlada d’un riu

Però no pot trencar els poderosos panys

Que ens separen de les cel•les de la presó

Curulles a vessar d’una angoixa mortal.

Hi ha qui sent com el vent bufa, fresquívol,

Hi ha qui es veu com el sol es pon, tot dolç,

Però nosaltres, companys de dissort,

Sentim sols el grinyol odiós de les claus

I el pas feixuc com el plom dels soldats.

Com si haguéssim d’anar a la missa primera,

Ens llevàvem, creuàvem la capital salvatge

I ens trobàvem allà, més morts que vius.

Minvava el sol, la boira omplia el Neva

I l’esperança cantava des de lluny.

Sentència… De sobte, les llàgrimes s’escolen

I una dona se sent isolada del grup

Tal com si li haguessin extirpat el seu cor

Del pit i, cruelment, l’estassessin a terra

Per després aviar-la…, tentinejant i sola.

I ara on són les amigues que sense cap voler

Compartirem dos anys de sojorn a l’infern?

Quines visions tenen, en les neus de Sibèria?

Què troben en el cercle de la lluna?

És a elles que envio el salut de comiat.

Poema d’Anna Akhmàtova (1889-1966), del llibre Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva, Editorial Proa, Barcelona, 2004, traducció de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova.

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.