Divendres, 4/11/2011
1149 lectures

Divina comèdia de Dante

A la meitat del camí de la vida

em vaig trobar dins d’una selva obscura,

perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era

aquesta selva salvatge, aspra i forta,

que em renova la por només pensar-hi!:

és tan amarga, que és poc menys que mort.

I per parlar del bé que hi vaig trobar,

diré també altres coses que hi vaig veure.

No sé explicar bé com hi vaig entrar:

tan ple de son estava en aquell punt

en què em vaig apartar del bon camí!

En arribar, però, al peu d’un puig,

allà on ja s’acabava aquella vall

que havia omplert el meu pit de temor,

mirant amunt li vaig veure l’esquena

vestida ja amb els raigs d’aquell planeta

que a tots ens mena drets per la sendera.

S’aquietà un poc, llavors, aquell espant

que dins l’estany del cor m’havia durat

tota la nit passada amb tanta pena.

I com aquell que, quasi sense alè,

eixint de l’ampla mar a la ribera

es gira a l’aigua perillosa i mira,

així el meu esperit, fugint encara,

es girava i tornà a mirar el pas

que mai deixà escapar persona viva.

Després de reposar el cos cansat

vaig reprendre el camí pel rost desert

el peu més baix sempre més ferm que l’altre. (…)

Fragment inicial de la Divina comèdia, de Dante Alighieri (1265-1321), Editorial Proa, Barcelona, 2000, traducció de Joan Francesc Mira

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.