Dimarts, 5/11/2013
804 lectures

Natació

El meu pare havia defensat els colors

de la nació, tot nedant lliure

just cent metres a una piscina,

on vuit cordes de plàstic figuraven

vuit carrers tancats per a vuit nacions lliures,

que n'eren perquè solament tenien un noi

només amb un banyador dissenyat en cursiva

com a reclam per a fer publicitat de la raça.

Ahir vaig fer quinze anys. Dels set ençà,

en què els pares em llançaren a la terra

de defensar l'honor de l'Estat a una Olimpíada,

he nedat cada dia cinc mil metres

de braça, de papallona

i, entre estil i estil, mil metres d'esprint.

Avui era dissabte. No tenia

entrenament. He anat al club, però,

on tot de nens i xicots xisclaven.

Com que tenia lliure no sé què

i el decapvespre, també, perquè he mirat

totes les noies en una nena,

he entrat com d'adormit en un

dels vestuaris no sé jo per què.

No hi havia ningú, just olor d'aigua

al plat lluent de les dutxes i l'aroma

que els pantalons, l'anorac i els eslips blancs feien,

penjats i sense els nois.

M'he amidat i, sense les sabates,

he fet u vuitanta, sense el pare i la mare.

Mai no havia tingut, ni amb el llum apagat,

l'acudit de pensar en les edats que travessava

amb el verdanc de les meves altàries.

Un rancor, que començava just a inflar,

em deixondí, com el brusc ventim d'una llendera,

de la son en què jo, feia quinze anys,

vivia adormissat entre les flors

del cotonerar que m'embenava

i em feia creure en una nafra,

de la qual just existia la bena...

Poema de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), inclòs a l'Antologia de poetes catalans IV. De Maragall als nostres dies (a cura de Giuseppe E. Sansone), Galàxia Gutenberg-Cercle de lectors, Barcelona, 1997

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.