Divendres, 28/2/2014
775 lectures

"Poema de Petrarca"

LV

Aquell foc que jo creia ja extingit

pel temps fredós i per l'edat menys fresca,

flama i martiri a l'ànima refresca.

Que no en fou, veig, ben apagat l'ardor,

sinó cobert tan sols el vell caliu,

i temo més aquest segon error.

Amb llàgrimes que vesso com un riu

cal que el dolor pels ulls fugi del niu

del cor, que a dins amaga brasa i esca:

no pas com fou, que ans sembla si s'engresca.

¿Quin foc no haurien mort i sufocat

les ones que els ulls tristos vessen sempre?

Amor, per bé que tard me n'he adonat,

entre contraris vol que perdi el tempre,

i llaços i paranys tan varis empra

que, en jo esperar allunyar-me de tal bresca,

en el bell rostre encara més m'envesca.

Poema de Francesco Petrarca (1304-1374), inclòs al llibre Saps la terra on floreix el llimoner? Dante, Petrarca, Michelangelo, Editorial Proa, Barcelona, 1999, traducció de Miquel Descolt

(versió en italià:

Quel foco ch’i’ pensai che fosse spento

dal freddo tempo e da l’età men fresca,

fiamma e martìr ne l’anima rinfresca

Non fûr mai tutte spente, a quel ch’i’ veggio,

ma ricoperte alquanto le faville;

e temo no ’l secondo error sia peggio,

per lagrime, ch’i’ spargo a mille a mille,

conven che ’l duol per gli occhi si distille

dal cor, ch’ha seco le faville e l’ésca;

non pur qual fu, ma pare a me che cresca.

Qual foco non avria già spento e morto

l’onde che gli occhi tristi versan sempre?

Amor, avegna mi sia tardi accorto,

vòl che tra duo contrarî mi distempre;

e tende lacci in sì diverse tempre,

che quand’ho più speranza che ’l cor n’èsca,

allor più nel bel viso mi rinvesca.)

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.