Divendres, 6/2/2015
1011 lectures

Preachers Warn

PREACHERS WARN

Poema de Charles Simic (Belgrad, 1938), del llibre Mestre de disfresses, Jardins de Samarcanda (Cafè Central-Eumo Editorial), Vic, 2014

 

This peaceful world of ours is ready for destruction -

And still the sun shines, the sparrows come

Each morning to the bakery for crumbs.

Next door, two men deliver a bed for a pair of newlyweds

And stop to admire a bicycle chained to a parking meter.

Its owner is making lunch for his ailing grandmother.

He heats the soup and serves it to her in a bowl.

 

The windows are open, there’s a warm breeze.

The young trees on our street are delirious to have leaves.

Italian opera is on the radio, the volume too high.

Brevi e tristi giorni visse, a baritone sings.

Everyone up and down our block can hear him.

Something about the days that remain for us to enjoy

Being few and sad. Not today, Maestro Verdi!

 

At the hairdresser’s a girl leaps out of a chair,

Her blond hair bouncing off her bare shoulders

As she runs out the door in her high heels.

“I must be off,” says the handsome boy to his grandmother.

His bicycle is where he left it.

He rides it casually through the heavy traffic

His white shirttails fluttering behind him

Long after everyone else has come to a sudden stop.)

 

 

 

 

VERSIÓ EN CATALÀ

 

ELS PREDICADORS ADVERTEIXEN

 

Aquest plàcid món nostre està a punt per a la destrucció

- però el sol encara brilla, els pardals

vénen cada matí al forn a buscar engrunes.

A la casa veïna dos homes porten un llit per a una parella de nuvis

i s'aturen a admirar una bicicleta encadenada a un parquímetre.

L'amo fa el dinar a la seva àvia malalta.

Escalfa la sopa i l'hi serveix en un bol.

 

Les finestres són obertes, entra una brisa càlida.

Els arbres joves del carrer estan delirosos de tenir fulles.

A la ràdio sona una òpera italiana, el volum massa alt.

Brevi e tristi giorni visse, canta un baríton.

Tota la gent de més amunt i més avall del carrer el sent.

Alguna cosa dels dies que encara hem de viure,

que són pocs i tristos. Avui no, Maestro Verdi!

 

A la perruqueria una noia salta de la cadira,

els cabells rossos li cascadegen a les espatlles nues

quan surt per la porta corrent amb talons alts.

"Me n'he d'anar", diu el noi atractiu a la seva àvia.

La bicicleta és on l'ha deixada.

La condueix desenfadadament entre el trànsit dens,

el faldar de la camisa blanca esbategant darrere seu

molt després que tothom s'hagi aturat en sec.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.