Pugeu la vostra ànima trista al tren, viatgers,

deixeu que els arbres es dissolguin, que ingràvids i lleugers

els núvols es desfacin al fons d’un horitzó resplendent.

Embosqueu-vos darrere els vostres diaris, viatgers,

tanqueu els ulls i concentreu-vos en un no-res lletós.

Penseu, si us plau, el mínim. I sobretot: no féssiu cas

de les veus dels que passen , dels que el gran tren

inabornable de la vida va deixant com espectres

baladrers i ennegrits, restes vagues de tempesta

tronant al fons del cel rogent, premonicions futures

que quina mandra fan, pobretes. Sigueu el gran refús.

“No, jo no dono mai res.” Això mateix, sigueu

el Gran No Donar Mai Res, la Pura Ment En Blanc.

Pugeu la vostra ànima trista al tren, viatgers.

I agafeu els vostres fills ben fort de les mans.

Que siguin com vosaltres. Que no perdin el tren.

Que aprenguin l’art d’emblanquinar la ment.

Que aprenguin a arrapar-se al seu seient,

aquests heroics hereus del No Donar Mai Res.

Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962), La porta del darrere, Angle Editorial, Manresa/Barcelona, 2005