Divendres, 8/1/2016
1539 lectures

Ulls de vidre, d'Amadeu Vidal i Bonafont

Tinc por que se m’aturi la respiració, els ulls, el cor,

i, de sobte, em trobi transportat a la selva verge

que un dia va habitar aquest tigre de bengala.

Hauria pogut mirar-lo amb la parsimònia d'ara?

Humiliar el seu instint assassí des de l' altra banda

de la vitrina? En igualtat de condicions,

sentiria aquesta pena humana? O bé hauria maleït

haver nascut massa aviat, abans d'inventar el joc

de domar, matar, exterminar les feres? Potser

el meu plor hauria desvetllat en ell la pietat i el perdó,

o potser m'hauria devorat sense ni tan sols mirar-me,

o potser hauria hagut d'explicar-li que no hi ha

res a fer, que estem condemnats a contemplar-nos

eternament a través de la fredor del vidre

sense poder-nos explicar les raons dels nostres actes;

que no li serviria de res fer-me mal, de la mateixa manera

que jo, ara, no puc salvar-lo de la seva mort antiga.

 

 

 

 

Amadeu Vidal i Bonafont

Invisibles, Barcelona, Edicions, 62, 1996

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.