Cada dia s’obre davant meu una finestra que és amb la qual em miro el món i el veig com un paisatge suggerent, captivador, però alhora en molts aspectes, incert, difuminat, boirós...

Qui l’està fent així? Qui en som els responsables? Doncs nosaltres, els adults! Mireu els mandataris que tenim: Els presidents, els polítics, els responsables de les institucions, també de les institucions mundials; econòmiques, esportives, religioses... Si tots són adults! (i alguns encara més que adults). I ens hem cregut amb el dret de manar, de dirigir, agafats a un concepte suposadament infal·lible: l’experiència. I s’ha demostrat que amb l’experiència ja no n’hi ha prou.

Sento dir-vos doncs, enamorats del ‘jo ja sé’ que, malauradament per a molts, ‘mai més res serà per sempre’.

El món dels adults és un món individual, conservador, estàtic, sedentari. Ens costa molt moure’ns per canviar els nostres principis, les nostres maneres de pensar, les nostres maneres de fer. Ens fa mandra. Tenim un ‘hardware’ antiquat en el qual ja no s’hi poden gravar els programes de nova generació i els vells —els que encara fem servir— fa temps, massa temps, que varen caducar. Som els que pensem les coses, les analitzem i quan ens decidim a posar-les en pràctica el context que havíem estat estudiant ja ha canviat.

Quin món m’il·lusiona? Doncs el món dels joves! Encara que moltes persones poden pensar que amb ‘els joves d’avui en dia’ no s’hi pot confiar jo us puc dir, pel que puc compartir amb ells, que sí.

El món dels joves és el nou món: Col·lectiu, trencador, dinàmic, nòmada. Un món basat en l’experimentació i en l’aprenentatge de l’experimentació. Del ‘prova/error’. Posen les coses en pràctica i les milloren a mida que és necessari. Del ‘thinking as doing’, molt més eficaç i dinàmic. Pensen mentre fan i van fent mentre pensen. D’aquesta manera el resultat s’adapta immediatament al context en el qual s’estan desenvolupant.

Però on els tenim els joves? Quines possibilitats de decisió tenen? Quines possibilitat d’assolir càrrecs de responsabilitat? Quines quotes de poder poden tenir? Quines possibilitats de, com nosaltres, equivocar-se? Com és que no els deixem espais per aportar uns valors que segurament són més eficaços pel nou món que estem vivint? Per sort això pot estar canviant...

Darrerament he tingut l’oportunitat de formar part de la colla dels Moixiganguers i està essent per a mi una experiència totalment enriquidora en molts aspectes. Però pel que fa ara al cas, l’estan tirant endavant persones molt joves amb una determinació i un criteri que em sembla val la pena destacar com a exemple. El Miqui, l’Adela, el Jordi, el Joan, el Pau, la Mireia, el Toni, el Sergi, l’Oriol... (me’n deixo, perdoneu) són els que passen davant i els adults els seguim. Hauríeu de veure com funcionen i, com jo, canviaríeu el tòpic dels ‘ninis’ que ara fa fortuna. Molts joves no són així. Donem-los oportunitats de demostrar-ho!

Vull acabar aquesta reflexió crítica respecte als adults, amb una autocrítica. Jo tampoc he estat a temps d’adaptar-me als nous temps i ara em toca renunciar a la meva aventura professional actual. Una aventura que es va iniciar amb tota la força i la il·lusió, i que ha estat del tot enriquidora en molt aspectes, però que malauradament no he sabut resoldre a nivell econòmic. Seria fàcil atribuir la responsabilitat a la crisi —que certament tampoc ha ajudat— però haig d’assumir que ha estat meva la incapacitat per tirar-lo endavant. Segurament perquè en el seu moment va ser un vaixell massa gran per un mariner de barca petita. Espero que hagi après moltes coses, però que aquestes no em limitin la meva capacitat d’experimentació en el futur. Jo quan sigui gran, vull ser jove. A totes i tots els que m’heu fet costat i m’heu ajudat al llarg d’aquest viatge, gràcies de tot cor i fins aviat!