Dimecres, 1/2/2012
847 lectures

L’equilibri del risc

L’home agafa la revista i l’obre. La fulleja mecànicament fins que, de sobte, troba una notícia que li crida l’atenció. Parla de la construcció de dues torres bessones a la ciutat de Nova York. Amb un bolígraf i, sobre el mateix full, dibuixa una ratlla que uneix els dos edificis per la part més alta. L’escena passa a París, a la sala d’espera d’un dentista, l’any 1968. Aquella senzilla ratlla definia un gran repte: Quan estiguessin construïdes -es va dir- les travessaria caminant sobre d’un cable d’acer. Sis anys després, el dia 7 d’agost del 1974, acomplia el seu somni. Aquell home era Philippe Petit i els detalls d’aquesta sorprenent història estan recollits en un documental del tot excepcional que té com a títol: 'Man on Wire' (L’home sobre l’acer). El recomano.

Reflexionant sobre aquesta història en vaig treure un concepte que penso que es molt vàlid pels temps actuals. Jo n’anomeno 'L’equilibri del risc'.

Molt em temo que hem deixat enrere l’antítesi d’aquest concepte que seria 'L’equilibri de la comoditat' que, ben pensat, no sé si vam arribar a assolir mai... Què ens ve per endavant? Un inestable viatge per la incertesa. Si el benestar personal es troba en l’equilibri, penso que cal fer una pas més i entendre que aquest equilibri cal trobar-lo també en el risc. Són temps de canvis i alhora temps d’assumir riscos. Com més aviat aprenguem a moure’ns en aquests escenaris, més ràpid sabrem caminar sobre el nostre propi cable.

Cap al final del documental ell fa una afirmació del tot frapant: 'La vida s’ha de viure al límit de la vida'. És una frase contundent però, si hi penses i li agafes la distància justa, té molt sentit. Suposo que, a part dels funambulistes, se la poden fer seva els alpinistes, els escaladors, els aventurers, o els pilots de cotxes o motos, entre d’altres. Sense forçar tant aquest límit, també els corredors de curses de llarga distància o els 'iron-man'. En la meva experiència penso que trobem reptes semblants en el món casteller. Fer apostes valentes en el límit de la superació, en apropa al llindar el risc, on el compromís personal esdevé fonamental. El resultat, en qualsevol dels casos que he esmentat, justifica l’esforç i ens apropa a estats emocionals del tot recompensants. Viure la vida al límit de la vida, ens porta a viure les emocions al límit de les emocions.

Entendre, doncs, els nous límits que ens planteja aquest nou món ens farà agafar consciència de quin grau de dedicació ens caldrà -a mig i llarg plaç- per assolir els nostres objectius, assumint graus d’implicació semblants als del protagonista del documental; 'És impossible, això és segur. Així que comencem a treballar-hi!'

Per acabar, una paradoxa: Les torres bessones que Philippe Petit va travessar amb el risc de precipitar-se al buit, al cap del anys van ser elles les que van caure. Si analitzem els fets, el que semblava arriscat va reeixir i el que era totalment segur, no. (La imatge -no retocada- que acompanyo, il·lustra de manera misteriosa i quasi premonitòria aquesta paradoxa)

PD. Dedico l'escrit a l'amic 'Titu' Torras. Una conversa recent amb ell, el va inspirar

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.