Divendres, 20/12/2013
823 lectures

Més criteri i menys bona voluntat

Segur que aquesta afirmació pot ferir alguna sensibilitat i ja em sap greu. Però en la societat de l’”encara gràcies” la bona voluntat ha estat el refugi de molts mediocres. I així ens va. Sóna el despertador i el món ha canviat. Benvinguts al dia de la marmota. Molts encara no se'n volen adonar... El “el qui fa el que pot no està obligat a més” hauria de quedar per sempre més desterrat per deixar lloc al "Cal fer el que cal fer" i qui no estigui preparat, que no ho faci i deixi pas als qui estiguin preparats per assumir aquest compromís.

El nivell mig de la nostra societat i, alhora, el de molts dels nostres governants és massa baix. I, nosaltres, restem encara massa embadalits davant dels seus trucs de màgia per a nens. Els seus i els dels amos del diners. És fàcil entabanar-nos amb quatre frases maques, oi?. El somriure als llavis, el copet a l’esquena, el missatge optimista i el tot ja comença a anar bé. Parlen per ells? Com aquell anunci de La Caixa. De què riuen exactament les persones que hi surten? O bé. De què riuen exactament molts polítics quan riuen?

No podem seguir delegant la gestió de les nostres vides a aquells que ens han deixat, com a llegat, aquesta societat incerta i desestructurada. Ens hem d’imposar un punt de vista més analític, més crític. També en totes les nostres responsabilitats. En les nostres feines. En el nostre lleure. Des de les nostres entitats. Necessitem persones valentes i compromeses que assumeixin riscos per liderar un canvi real. Que sacsegin les estructures actuals. Que prenguin decisions valentes. Que diguin coses que molestin. Que apliquin mesures poc populistes. Que no tinguin por a cagar-la. Que se la juguin.

No podem seguir marejant la perdiu esperant que un dia les coses tornin a ser com abans. Això no passarà. I si mai passa -o s’hi acosta- seran imperdonables els sacrificis que han i estan patint tantes persones. No serviran per a res? I al final d’aquesta lluita, no haurem après res? El cop de martell al dit de l’altre, no fa mal; Aturats, malalts desatesos, desnonats, afamats, aïllats, exclosos... Però si som nosaltres mateixos! En aquest joc de la societat on tots hi estem implicats no val mirar cap a un altre costat. Si no sentim com a nostre el dolor alié, mai creixerem com a grup. No ens enganyem. Com a col.lectiu, estem fent trampes jugant al solitari.

Cal exigir responsabilitats als responsables i als que vulguin assumir-ne de noves, més preparació i també més criteri. I més sensibilitat. I més solidaritat. Governar des de Palaus i edificis opulents, amb vestits, restaurants, viatges i hotels de luxe, no pot donar la percepció real de la situació que pateixen molts dels governats, amb promeses de futurs millors mentre viuen presents de merda. Tot això s'ha d'acabar. Tot això ha de canviar.

Fem un pas endavant. Siguem més exigents i més intransigents. Si cal, menys educats. Agafem nous i més ferms compromisos i fem totes les nostres activitats, fins i tot, amb més ambició. El premi serà la nova societat que, entre tots, haurem sabut fer. Una societat feta per persones lluitadores, implicades i amb criteri, no tan sols amb bona voluntat.

Altres articles de Pep Valls

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.