Dilluns, 20/12/2010
655 lectures

O no, Woody?

No ho he explicat mai, però als voltants dels anys 80 volia ser director de cinema. De fet poques persones saben que aquest era, aleshores, el meu somni. Si somiava ser algú, devia ser en Woody Allen. Si somiava una pel·lícula, aquesta devia ser Manhattan. Si somiava una ciutat, aquesta devia ser Nova York. Si somiava un lloc, aquest devia ser just a l’altre costat del pont de Brooklyn, on es pot veure la imatge del pòster del film. Si somiava una cançó, devia ser 'Rhapsody in blue', de Gershwin. Fins i tot alguna nit devia somiar amb Mariel Hemingway però ara això, aquí, faria de mal explicar...

(...)

Desembre 2008. Hong Kong

Al voltant de les 7 del vespre. Ja és fosc.

Plànol general dels carrers del casc antic de Hong Kong.

Molt moviment de persones que creuen el plànol de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta.

És una zona on s’hi barregen petites botigues de menjar amb bars amb taules al carrer.

Surt fum de diferents llocs (cuines, clavegueres...) que s’il·lumina amb els llums de la ciutat, especialment amb llums de neó que fan pampallugues.

Per la part de darrere del plànol travessa un carrer pel qual hi passen cotxes, furgonetes, persones amb bicicleta...

Es sent soroll de ciutat. Moltes converses creuades, crits, rialles, trànsit, probablement alguna ambulància... (Ara que hi penso l’escena té una mica de Blade Runner)

A la part central del plànol s’hi pot veure una taula d’un dels bars, situada al mig d’una petita plaça. És una taula baixa. Asseguts al seu voltant hi ha quatre homes de trets orientals amb vestits molt elegants de color gris fosc, amb camisa blanca i corbata també fosca. Tots quatre vesteixen igual i semblen joves executius d’alguna multinacional. Seuen en cadires baixes sense respatller i parlen entre ells gesticulant, aliens a tot el seu entorn, mentre van menjant noodles (fideus xinesos) en uns grans bols. Són el centre de l’acció.

A ambdós costats del plànol hi ha moltes taules recolzades a les parets de les cases on d’altres persones seuen, beuen o també mengen i conversen. En una de les taules i en un racó molt apartat de l’escena central s’hi entreveuen dues persones occidentals assegudes prenent, el que semblen ser, unes cerveses. Una d’elles és el meu amic Dean. L’altra sóc jo.

(...)

Desembre 2010. Igualada.

En el moment de viure aquella escena vaig fer una descoberta que ha estat molt important per a mi. Pensem que som els guionistes i també el directors de la nostra pròpia pel·lícula. I no tan sols això; també ens guardem per a nosaltres el paper de l’actor o actriu principals, segons el cas. Com en Woody Allen a Manhattan. Pensem que portem sempre la càmera al nostre costat filmant tot el que fem, en plànol curt, mig, americà o sencer. I que tot el que ens passa i passarà forma part del guió que, hàbilment, ens hem escrit. Amb els anys et vas adonant que no és així. Que segurament formes part d’un pel·lícula que ha imaginat algú altre que ha reservat per a tu un petit 'cameo' o ben just un paper d’extra, com la meva fugaç aparició a l’escena de Hong Kong. I qui és aquest altre? No ho sé. Pot ser un Déu? Pot ser un polític? Pot ser un banquer? Potser un controlador aeri? Poden ser els de Bilderberg? Pot ser en Julian Assange de Wikileaks? No ho sé.

Potser la vida no és una sola pel·lícula i està formada per una successió de petits curts —ara còmics, ara dramàtics— on a voltes n’ets el protagonista i a voltes tan sols un extra? O potser el que és important és adonar-nos, en cada situació, què s’espera de nosaltres i mirar de no fer de protagonistes quan ens han preparat un paper d’extra? I a l’inrevés. No ho sé.

En Woody Allen diu que una pel·lícula d'èxit és aquella que aconsegueix portar a terme una idea original. I això —merda— tampoc ho sé!

Segurament en el que estaríem d’acord tots dos és que la pel·lícula de cadascú comença quan no ho has demanat i et treuen del repartiment quan menys t’ho esperes... O no, Woody?

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.