Dijous, 5/4/2012
770 lectures

Reykjavík

El Xavi és al cinema. El protagonista s’arremanga el jersei, gira el canell i mira l’hora. Són dos quarts de 10. El Xavi instintivament fa el mateix i també mira l’hora: dos quarts de deu.

L’altre dia mentre anava en cotxe cap a Barcelona, escoltant la cançó Reykjavík dels Amics de les Arts, vaig aixecar el cap i davant meu em vaig trobar un camió que a la part del darrera s’hi podia llegir aquesta paraula: Reykjavík

Sorprenent oi? I perquè passa això? Crec que va ser el doctor Jorge Wagensberg qui va dir que anomenem atzar a tot allò que no té explicació. És cosa de l’atzar doncs? Jo -com ell- sóc dels que penso que no.

Els nostres aprenentatges, de qualsevol de les nostres habilitats, formen part d’un inacabable camí pel 'prova-errada'. Agafar un vas de damunt d’una taula o bé aprendre a llegir són fruit d’una gran dosis de constància. Podeu comprovar-ho amb els nostres infants.

Això si. Una vegada incorporem una habilitat, per molt que no la utilitzem habitualment, amb poc temps que la tornem a practicar en recuperem la destresa. Per exemple, anar en bicicleta.

Aquests aprenentatges van definint paràmetres que queden registrats en el nostre subconscient -físicament en el cerebel- que apliquem quan ens fan falta, sense haver-ne de ser necessàriament conscients. Com quan conduïm. Segurament moltes vegades ens hem adonat que hem anat d’A a B, i hem arribat a B sense cap consciència d’haver girat a les corbes, haver frenat quan tocava o haver canviat desenes de vegades de marxa.

En la transmissió de la comunicació passa una cosa semblant. Adquirim la capacitat d’anar registrant paraules i missatges en el nostre cerebel, com en qualsevol altre aprenentatge, i aquests es reactiven quan reben un imput concret. La paraula Reykjavik devia estar adormida de manera latent en el meu subconscient com podria estar-hi la paraula Vladivostok. L’activa subliminalment una cançó del mateix nom i l’acaba de fer evident la part posterior de la caixa d’un camió. Mentre, al seu costat mateix, podria haver estat passant un altre camió amb la paraula Vladivostok i jo l’hauria vista.

Quan estructurem la nostra comunicació, especialment en l’educació dels més petits, moltes vegades pensem que les accions passen per la transmissió racional d’una informació i en busquem un resultat immediat. Decidim l’estructura d’un missatge que imaginem que el nostre interlocutor traduirà tal i com l’hem pensat i actuarà en conseqüència. Com bé sabem, moltes vegades, la cosa no funciona així.

Cal ser constants i coherents en la construcció dels missatges que volem transmetre i adaptar-los a la situació i la capacitat de traducció del nostre interlocutor, especialment si aquest és un menut. El missatge correcte, la tenacitat i la paciència, són sempre més útils i més gratificants que les ordres imperatives i suposen, alhora, un millor exemple.

Ah! Si un dia d’aquests al cinema o anant per la carretera et trobes amb la paraula Vladivostok, no t’acolloneixis. Deu ser cosa de l’atzar....

Altres articles de Pep Valls

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.