Des de petit he tingut al cap la frase que Martin Luther King pronunciava a Washington un estiu de l’any 1963: I have a dream (Tinc un somni).

Avui a 47 anys de distància d’aquell estiu i en una altra ciutat, Igualada —afortunadament en unes altres circumstàncies— moltes persones sentim que també tenim un somni.

Segurament en aquella frase que pronunciava Luther King vàrem aprendre que era il·lusionant viure la vida tenint somnis, sobretot tenint somnis d’un món millor. És segurament un dels esforços que fa que la nostra vida tingui més sentit. I una manera de fer-ho és pensant quines coses podem fer entre tots per deixar per als nostres fills i per a les generacions que vindran una societat una mica millor. I societat és tot aquell àmbit que compartim amb d’altres persones i en una de les escales més properes, la nostra ciutat.

Avui Igualada viu un moment que es històric. Es històric per les circumstancies socials globals que ens toca viure i tinc la sensació que aquí estem reaccionant de manera, com a poc, singular. Moltes, moltíssimes persones ens estem adonant que el que tenim no ens agrada del tot, que hi ha coses que podem canviar, coses que podem millorar. I més enllà de la queixa contra el sistema i la protesta sistemàtica, ens hem posat mans a l’obra i hem passat a l’acció.

Hi ha una circumstància que abona segurament aquest fet, com és la constatació (a mi m’agrada veure-ho d’aquesta manera) que el sistema polític i les institucions no arriben a cobrir totes les necessitats d’un món cada dia més complex, per difícil, però també per complicat. I això no vol dir que haguem de carregar-los tota la responsabilitat (d'altra banda molt fàcil) sinó que el que ens toca es assumir la nostra part i col·laborar i complementar aquells àmbits on les estructures del sistema no arriben o bé ens sembla que no resolen adequadament.

Aquest fet fa que, de cop, passem de ser una societat que es queixa però no actua, a una societat que actua per no haver d’estar-se queixant contínuament. Aquest canvi és molt significatiu i està marcant el que jo entenc com un nou ordre social. El que a mi m’agrada anomenar com a ‘Societat de les persones’.

I aquí, on històricament hem demostrat una gran capacitat de treball en equip, d’associacionisme, d’implicació en la societat, penso que molts ens adonem (com un redescobriment) que amb la força d’aquestes persones podem assolir nous compromisos, aportar nous punts de vista que es concretin en projectes del tot il·lusionants. Com els nostres somnis.

Hi ha una nova Igualada per fer. Barris sencers per repensar. Espais totalment fantàstics per fer renéixer. Noves alternatives econòmiques que a mi m'agrada imaginar associades al món del talent: La innovació, el disseny, les tecnologies de la informació, el món audiovisual... Aquells sectors que ens permetran repensar-nos ara i ja no deixar de fer-ho, per no tornar mai més a la situació econòmica i de manca de treball que ens trobem ara.

I un riu. Sí, Igualada té un riu que li fa de front sud, que està en vies de recuperació. Amb un passeig que recorre de punta a punta la ciutat i on s'hi pot anar a passejar, en bicicleta...

Girem Igualada, Mirem-la des del sud. Hi ha una ciutat amb moltíssimes possibilitats... Jo us convido —millor si és un dia que faci sol— a travessar el riu pel que era ‘la palanca’ direcció a Montbui i des d'allà pujar a la muntanya del pi. Tindreu una visió d'Igualada totalment sorprenent. La veureu amb uns altres ulls i us encantarà!

El que està passant en aquest moment és una invitació oberta a la participació. En positiu. Sumant. Poder compartir projectes amb d'altres persones fa que la nostra vida, que fins ara ens havien explicat que era un fet individual, agafi una nova dimensió: La dimensió ‘nosaltres’. I ens vegem recompensats amb la rialla d'aquelles altres persones amb qui haurem compartit cada experiència, com a premi per l'objectiu aconseguit. És molt millor que aquella rialla buida amb la qual a vegades ens volem autocompensar quan ens atrevim a mirar-nos, de veritat, al mirall.

Aquesta tarda, quan revisava el vídeo del discurs de Martin Luther King que comentava al principi (quasi 9.000.000 visites al YouTube només des de setembre de 2006), al principi sona una cançó de fons que em sembla una tota una revelació: ‘oh! dins del meu cor, crec fermament, tots junts vencerem demà’.