Tal i com hi ha "malalts de tele", si un home arriba a veure més de tres-centes obres de teatre cada any -i durant molts anys- podríem dir que és un "malalt de teatre". Però, en el seu cas, això no és una malaltia. És una autèntica passió. Només cal escoltar-lo. La transmet. Una passió que estima tant i tant que, quan convé, la cuida i l'acaricia; però quan toca, també sap donar una bona i enverinada pessigada, especialment als que no tenen cura de les arts escèniques o de la cultura. És l'Agustí Coll. Passió pel teatre.

Recordes com va començar la teva afició pel teatre?

Al principi dels anys seixanta, es va crear a Igualada una nova companyia formada tota ella per gent molt jove, sota l’aixopluc del Cor Parroquial de Santa Maria. Amb un repertori d’autors catalans com Josep Mª Folch i Torres, Apel·les Mestres i altres, amb uns resultats potser no molt brillants  però sí plens de satisfacció personal. De tota manera l’afició em venia de més lluny, arrel de l’estada a la nostra ciutat d’una companyia de teatre ambulant, que amb el nom de “Hermanos Largo” es va instal·lar durant unes setmanes en un solar que després va ocupar ”La Mútua Igualadina”, i amb un repertori que anava variant dia darrera dia. Aquest va ser la  meva gènesi en  l' afició teatral

Has fet tots els papers de l’auca: actor, director, espectador, programador, gestor…

Fins i tot tramoia!

Ara he deixat d’estar a dalt de l’escenari, peró  amb la meva feina d’assessor i programador i sobre tot d’espectador, m’hi sento molt a gust.

Amb quin t’ho has passat millor?

Cada moment té el seu paper, el que passa és que sempre cal fer-ho tot amb il·lusió, amb ganes de fer-ho bé; amb això, ja tenim la meitat de guanyat. Ara he deixat d’estar a dalt de l’escenari, peró en la meva feina d’assessor i programador i sobretot d’espectador, m’hi sento molt a gust.

Ho vas aconseguir?

Estic molt content d’aquella etapa, durant 25 anys vaig fer teatre amateur i la veritat és que no ho devia fer tan malament perquè vaig guanyar diversos premis. A la trajectòria d’aquests anys tinc molts bons records del Teatre Club Igualada, de l’Elenc artístic Montserrat, etc. I  dels companys que vaig anar coneixent al llarg dels anys, dels records viscuts i alguna altra  vivència que avui esdevindria quasi surrealista.

Alguna anècdota?

La meva primera obra com a actor va ser un text de l’Apel·les Mestres i va ser  fa 51 uns anys al Teatre de l’Aurora.

Com a espectador i per la teva condició de programador i assessor, vas a veure molt, molt teatre. Es fa bon teatre a casa nostra?

Sí, segurament sóc un espectador que veu molt  teatre, encara que val a dir  que em moc amb un cercle de gent  que també en veuen molt, i amb criteris molt encertats que sempre et poden enriquir molt.

S’està fent bon teatre?

En general sí, de tota manera hi ha hagut èpoques  en què hi havia més innovació, més gosadia, en aquest sentit cal recordar els Joglars, Dagoll Dagom, La Cubana, Comediants, La Fura del Baus. I avui aquesta gent ja no hi són o estan vivint de temps passats.

En moltes ocasions ( no totes) als regidors de cultura el que els falta és, precisament, cultura, o en tot cas “sensibilitat cultural”

Parlem d’un altre paper: durant uns anys vas  dirigir el Teatre Municipal d’Igualada. És complicat estar enmig del públic o la ciutadania i els polítics?

És  molt difícil, perquè en general entre la política i la cultura hi ha una certa disfunció  i en moltes ocasions ( no totes) als regidors de cultura el que els falta és, precisament, cultura, o en tot cas “sensibilitat cultural”, i evidentment  parlo en general,  no estic pensant  en ningú en concret... En un teatre municipal has de programar per a  tothom,  per a tota la ciutat, i d’altra banda, els polítics només miren els números, els importa poc la resta. I per a ells el que compta és que al teatre hi vagi molta gent, que sigui “rendible” i aquí ve, el bon fer d’un programador per  equil·librar la qualitat i la comercialitat, i això no sempre és dóna:  normalment els espectacles molt comercials no són de bona qualitat i els espectacles de qualitat en moltes ocasions no són comercials. Quan es troben els dos punts... bingo! En definitiva: és molt més gratificant  tractar amb actors que amb polítics.

A Igualada hi ha un teatre públic, gestionat per l’Ajuntament, i un de privat, el Teatre de l’Aurora. Com conviuen?

No es poden fer la competència de cap manera.  En canvi,  si hi ha avinentesa,  poden enriquir molt la cultura de la ciutat. No es poden fer competència perquè un teatre com el municipal ha de portar grans muntatges i en canvi a l’Aurora es poden portar espectacles de petit format.  Francament, en aquests moments, i tal i com està el panorama a Barcelona, que és on ens emmirallem, és molt més interessant el teatre de petit format que el gran. Es poden , doncs, complementar perfectament i així enriquir i aportar a Igualada espectacles de tots tipus.

El problema és endèmic: la cultura no ha interessat als polítics (...) la qüestió és distreure el personal, que no tingui massa cultura perquè llavors es pot manipular.

El teatre, les arts escèniques i la cultura en general, estan ben tractats pel poder?

El problema és endèmic: la cultura no ha interessat als polítics. I això ho estem pagant. Tenim molts problemes a la societat  que si s’hagués culturitzat la ciutadania en el seu moment, potser no  tindríem.  Jo vinc de l’època franquista, on tot era “pan y toros” i ...bastó. Això ha continuat, amb subtilesa, però ha continuat igual: la qüestió és distreure el personal, que no tingui massa cultura perquè llavors es pot manipular. A Espanya, tant a les dretes com a les esquerres, la cultura els ha importat molt poc. Si  en acabar la dictadura s’hagués volgut culturitzar el poble s’hagués pogut fer i ben fet i ara, quaranta anys després, recolliríem uns fruits que ara no tenim. És l’eterna discussió entre cultura i poder, i penso que el poder institucional ha d’ajudar a la cultura, el que passa és que la ratlla vermella que separa l’ajuda de la manipulació és molt fina  i, sovint,  barroerament traspassada

Què li diries al ministre que va decidir apujar l’IVA cultural?

El ministre és, evidentment, qui dóna la cara; de tota manera és el sistema el que no té cap interès per ella.   Això no els interessa, hi ha coses que donen més rèdit electoral, que és el que els importa. Contestant però a la pregunta, li regalaria un sonotone, perquè no escolta, és sord. El problema afegit és que tenen majoria absoluta i això encara els fa més sords.

Parlant de cultura: el teatre també és essencial per a l’educació i formació per als més petits. Parlar de l’Agustí Coll és parlar del teatre infantil i familiar a Catalunya.

En aquests moments, crec que sóc el programador en actiu que fa més anys que programa.

Això vol dir que ets fas gran...

I que els altres o bé han plegat o s’han mort...

Teníem il·lusió perquè sortíem d’una dictadura i el català no estava normalitzat, al contrari.

Quants anys fa que t’hi dediques? Com van ser els inicis, quan sortíem de la foscor franquista?

Recordo 38 anys enrere, quan vam començar a programar aquí a Igualada i recordo, sobretot, la il·lusió que teníem.  Llavors teníem les idees molt clares, i unes fites molt concretes. Teníem il·lusió perquè sortíem d’una dictadura i el català no estava normalitzat, al contrari. No hi havia pel·lícules en català i  teatre familiar en català no existia o era molt residual. Volíem que a través del teatre i de la cultura es normalitzés una cosa que ja no s’havia d’haver desnormalitzat mai que era la llengua catalana, la nostra llengua. I això ho podíem aconseguir nosaltres, portant la nostra llengua a dalt els escenaris i per als nostres infants.  Això era el més important llavors.

I ara?

Afortunadament (i espero que no calgui mai més) aquesta ja no és la nostra feina, en aquest sentit el país s’ha normalitzat i  que així sigui ja és cosa d’altres col·lectius. Ara la nostra feina és continuar creant i educant els nostre infants, a fi que el dia de demà siguin espectadors amb criteri.

Estàs satisfet?

Estem molt satisfets perquè molts dels espectadors  que ara tenen entre quaranta i cinquanta anys i que van al teatre sols o amb els seus fills, en el seu moment venien a Rialles, això vol dir que alguna cosa els va quedar.

La ciutat d’Igualada o més concretament, les famílies i la quitxalla d’Igualada, som uns privilegiats per tenir la Mostra i el teatre familiar que es fa a la ciutat?

Si ho comparem amb altres ciutats de Catalunya podem dir que sí, perquè la Mostra va néixer aquí, perquè hi ha una tradició, perquè els nens i nenes d’Igualada poden veure molt més teatre familiar, i això és molt bo. I a més, gràcies a la Xarxa, el teatre que es veu aquí és un teatre, triat, seleccionat, que  ha passat per un  sedàs de qualitat. He vist coses de teatre familiar a Barcelona totalment impresentables. I hem de tenir en compte que és un públic molt delicat. Més que un privilegi doncs, és un valor afegit.

A Igualada tenim la Mostra que ens mereixem?

Prefereixo  no parlar d’aquest tema.

A Igualada que teníem un dels teatres més bonics que mai he vist i l’hem acabat convertint en una discoteca

Igualada és una “ciutat de teatre”?

Tenim exemples de tota mena, és a dir, pitjors i millors. A pocs quilòmetres d’Igualada hi ha Manresa, mirall i enveja de moltes altres poblacions, amb una afició teatral impressionat fruit possiblement de l’esforç d’alguna persona (tinc el nom i cognoms)  i d’un equip que li va fer costat i animà a tota la ciutat a recuperar un teatre vell i atrotinat i  el  va convertir en un dels millors teatres de la Catalunya Central. Si això ho comparo amb Igualada que teníem un dels teatres més bonics que mai he vist i l’hem acabat convertint en una discoteca, em sembla que sobren tots els comentaris. I encara que surti una mica del tema,  si a això hi afegim el lamentable fet de quedar-nos sense cinema, doncs fill meu, quin panorama més galdós.

A Igualada i a l’Anoia han sortit bons actors i companyies, especialment de teatre familiar?

Hi ha molta qualitat, les companyies que han sortit aquí a casa són reconegudes i els espectacles que fan són de gran qualitat. Una cosa porta a l’altra: si estem parlant que fa 38 anys que programem teatre infantil és lògic que a alguns d’aquells nens i nenes de llavors els piqués la curiositat de fer teatre. Les companyies igualadines són molt bones.

Què fa actualment l’Agustí Coll?

Actualment formo part de vàries comissions assessores i continuo com a programador a la Fundació Xarxa i també m’he implicat en el projecte del Teatre de l’Aurora.  Bàsicament el que faig  és intentar estar molt al corrent de tot el que es fa, per poder aportar el meu coneixement a aquestes comissions..

Per això veus tant teatre?

Sí, si s’és coherent s’ha de veure molt teatre. És l’obligació que m’imposo. Veig entre el 80 i el 90% del teatre que es fa a Barcelona, o dit d’una o altra manera, entre tres-centes i tres-centes cinquanta, això sí assistint a diferents  fires i festivals d’aquí i de fora.

Hauríem de tenir molt en compte el Teatre de l’Aurora. Perquè això sí que és un privilegi: tenir un teatre petit, privat, que fa una programació de qualitat.

Parlem del Teatre de l’Aurora, on col·labores amb la Comissió de Programació, assessorant   la direcció i on sovint et veiem els caps de setmana fent de voluntari i presentant els espectacles.  Què té d’especial aquest teatre?

No em canso de repetir que tant les institucions, els polítics com la ciutadania, hauríem de tenir molt en compte el Teatre de l’Aurora. Perquè això sí que és un privilegi: tenir un teatre petit, privat, que fa una programació de qualitat. A Igualada donem molta importància -que la tenen- a coses puntuals, com la Mostra, que és molt important i que per molts anys hi sigui; el Rec, el festival de globus, etc. Esdeveniments que són molt positius i fan que es parli de la ciutat i que no es parli només, quan hi ha un núvol tòxic... Però també és molt important tenir un teatre com l’Aurora, que és un dels quatre teatres privats petits que hi ha en tot Catalunya  i que té una programació estable, tot l’any, i no un dia puntual, com aquests esdeveniments que, repeteixo, estan molt bé però són puntuals . En canvi, a l’Aurora, oferim una programació estable, tot l’any, amb propostes de qualitat. Seria una pena que en algun moment donat no pogués continuar endavant, perquè econòmicament no és possible o perquè el públic no vingués. Això seria una autèntica llàstima.

Quin és el valor afegit del Teatre Aurora per al públic?

En primer lloc, la proximitat de l’espectador amb l’actor. Una proximitat que no troben en teatres convencionals. Veuen i tenen als actors molt a prop, els veuen plorar, riure, senten el seu alè... això és molt important per als espectadors.  A més, des de l’Aurora, procurem donar un caliu de familiaritat. Que la gent que vingui, a part  que se senti satisfeta amb la qualitat dels espectacles, se senti còmoda, ben acollida, cuidada.