Des de fa uns mesos, per motius personals –un terratrèmol emocional– assisteixo regularment a la consulta d'una psicòloga. No ho havia fet mai. Fa uns anys era gairebé un tabú i ara, almenys en el cercle que m'envolta, és d'allò més normal.

A la psicòloga li ho explico tot. Absolutament tot. Trec tot el que surt de dins el més profund de mi, de dins les entranyes. Coses que només explico a un parell més de persones. I això m'alleugereix el pes, em reconforta, produeix un efecte balsàmic.

Aquestes passades festes de Nadal, el terratrèmol va tenir una rèplica –d'uns 8 punts a l'escala Richter– i un dels angelets de la guàrdia terrenals que em cuiden em va venir a trobar per enraonar sobre els efectes del tsunami que va venir després del terratrèmol. Vam compartir pensaments, neguits, sentiments, il·lusions... Al final vam concloure la conversa amb la idea que no parlem, que no compartim les coses, que no expliquem els nostres problemes, les nostres preocupacions, les nostres angoixes... En la immensa majoria dels casos, no ho fem per no carregar amb el nostre pes la gent que ens envolta i que estimem (ADN Minguet...)

Quan ja has passat la franja dels cinquanta, jo mateix i molts dels amics, coneguts i saludats del meu entorn, ens obsessionem per tenir cura del nostre cos. Ens apuntem al gimnàs, sortim a caminar, agafem un entrenador personal (i aviat caurà la bicicleta de muntanya elèctrica...).

Però també la majoria d'aquestsb amics, coneguts i saludats, comencen a tenir cura de la ment. Van al gimnàs i també van al psicòleg.Teràpia física i teràpia mental. Mens sana in corpore sano.

Sí, hem de parlar més, ens hem d'obrir més, hem de compartir més els nostres problemes, aquelles coses que ens preocupen, que ens amoïnen... Explicar-les. I escoltar-les. Ho exercitem molt poc. I, encara menys, entre homes. Ens hem d'abraçar més. Ens hem de dir t'estimo.

Hem de fer-nos massatge al cos. I també hem de fer-nos massatges a l'ànima.