Dilluns, 30/3/2015
2220 lectures

De persones i no de cases

"Les guerres seguiran mentre el color de la pell segueixi sent més important que el dels ulls."
Bob Marley

 

És de casa la família del Mohamed, amb pare català i mare siriana? És de casa la María amb pares andalusos nascuda a Igualada? I en Pere? Amb pares barcelonins nascut i crescut a l’Argentina i resident a Igualada. És de casa la Sabah nascuda al Marroc i resident a Igualada des de fa 20 anys? I la família del Jordi? Amb mare i pare igualadins vivint a Lleida des de fa 15 anys? És de casa la família de la Marina, de pare francès i mare catalana, nascuda a França? És de casa el John nascut a Anglaterra de pares anglesos i resident a Igualada des de fa 5 anys? És de casa el Joan nascut al Senegal i adoptat per una parella de Montbui residents a Igualada? Sóc de casa jo? De quina casa?

Sembla absurd que vivint en un món totalment globalitzat algú es pugui declarar jutge decisor sobre qui és de casa i qui no. Perquè al final, tot i que tothom se sent part d’algun lloc (potser senzillament del món, potser de tots els llocs que han significat quelcom), hi ha tantes cases – físiques, simbòliques, emocionals,...–com persones hi ha al món i “ser de casa” és una etiqueta més d’aquestes que posem per categoritzar, desvaloritzar i posar en nivells diferents a persones.

Eliminem aquelles etiquetes que simplifiquen realitats i que alimenten i construeixen demagògies sobre mapes molt més complexos, demagògies que fan mal, que ataquen directament drets i necessitats de qui les pateix en primera pell i que confronten persones amb les mateixes lluites quotidianes. Eliminem aquelles etiquetes que inconscientment o conscient donen més valor a unes vides que a unes altres i parlem de persones, no de cases, ni de noms i cognoms, ni de procedència, opció sexual o professió; parlem de persones, si voleu de persones que viuen i conviuen en una mateixa societat, persones amb històries viscudes, amb projectes de futur, que tenen o no problemes econòmics, que són més o menys felices, que vénen d’aquí o d’allà; parlem de persones amb unes o unes altres necessitats, que pateixen pels seus, que estimen a qui volen, que lluiten pel dia a dia, que ploren i que riuen. 

En definitiva, parlem de persones i batallem perquè a casa nostra, vingui qui vingui i d'on vingui se senti com a casa seva.

2 Comentaris

b

bea

igualada

30 de març 2015.16:34h

Respondre

Molt bon article Iria!
M’ha agradat molt.

p

pilar salat

igualada

30 de març 2015.14:03h

Respondre

Molt bon article Iria!

Llastima que no ho llegira el qui ho hauria de llegir!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.