"Molta gent petita, en llocs petits,

fent petites coses, poden canviar el món"

Proverbi africà

Fa dies que em volta pel cap una reflexió, de fet, molts dels cops que des d'alguna entitat s'organitza una gran activitat i en formo part activament em retorna la mateixa inquietud, aquest cop a propòsit del cap d'any de La Collanada.

Muntar qualsevol activitat requereix un temps i un esforç per part de la gent que forma part de l'entitat i, en molts casos, una despesa econòmica per a l'associació. Evidentment aquesta dedicació es compensa amb els resultats, amb l'emoció i l'alegria de veure el carrer ple de gent, les ganes de participar de tothom o el propi èxit de l'activitat. I els diners, al cap i a la fi, són per reeinvertir-los en d'altres activitats o finançar la mateixa.

Ara bé, la reflexió que miro d'escriure va més enllà dels èxits o la supervivència de l'entitat, una reflexió que em va començar a aparèixer en forma de cabreig però que he acabat entenent que tenim part de culpa. És senzill, em molesta profundament el morro, em molesten les persones que miren de colar-se, les que et demanen que les convidis, les que a més de no participar de l'activitat te la boicotegen conscientment o inconscientment i les que no respecten i no et respecten i posaré un exemple real: a la Cigronada de Festa Major et trobes sovint gent que ocupa una taula, no menja cigrons, es beu el vi gratuït, mentre s'estan fent actuacions fan un xivarri excessiu i per més inri peten una taula en pujar-hi a sobre. És un exemple concret i segurament un d’aquests fets sols no és un problema (o sí, si és reiterat) i és cert que part d'aquestes actituds les has d'assumir perquè a La Collanada sovint ens movem en ambient de festa i el context facilita que es produeixin però penso que també nosaltres hem comès un error, el de no conscienciar i no ser més pedagògics.

Error nostre de no conscienciar i explicar més i millor quina implicació personal comporta muntar coses, explicar que qui munta la festa major, el concert, o l'activitat que sigui és gent com tu, que no cobra, que paga entrada, paga les consumicions i fa la cua; que fa quatre mesos que dóna voltes sobre com i quan s'ha de fer, que fa números perquè sigui econòmic però sostenible; que mentre tu fas la festa l'altra a més de gaudir-la està pendent de la caixa, de l'equip de so que falla o de la taula que si es trenca suposarà una despesa més; que quan tu marxis del concert, l'altra es quedarà netejant, plegant taules i cadires i recollint tot el material utilitzat; i que quan tu ja no et recordis de com de divertida va ser la Festa Major, l’altra estarà fent valoració de com va anar, tornarà a fer números i començarà a pensar com fer-ho millor el proper cop.

Error nostre de no conscienciar i explicar més i millor quines conseqüències econòmiques poden tenir determinades actituds, que si es fa pagar no és per guanyar diners és per poder seguir fent l’activitat de la qual estàs participant o invertir-ho en una altra perquè pugui ser gratuïta, que les persones que fan torn de barra quan deixin de fer-lo pagaran el que consumeixin, que totes i cadascuna de les persones que han muntat el cap d’any, han pagat entrada al mateix preu que la venta al públic, que totes i cadascuna de les persones que ha muntat el Cercanit han pagat el tiquet i que si la majoria de les activitats són gratuïtes o molt econòmiques és gràcies al petit benefici que es treu en d’altres; que si tu fas botellón, et coles i/o demanes que et convidin, els números no surten i potser l’any que ve no hi ha diners per muntar el Cap d’Any o s’hauran de pujar els preus de les entrades o de les consumicions.

Finalment, error nostre de no conscienciar i explicar millor què són les festes populars remarcant que es fan gràcies a tothom, sense la gent que participa res no té sentit, sense la gent que organitza les activitats no es podrien fer, sense aquelles persones que col·laboren puntualment ajudant a recollir una taula o dues cadires ens faltarien forces, sense una consciència global de respecte i compromís i sense els centenars de persones anònimes que voluntàriament, desinteressadament i tan motivadament es mouen per la ciutat viuríem en una Igualada morta i justament això és el que ha deixat de ser fa molt temps.