Lourdes Oliveras: “La gent que ve a Castellfollit acaba quedant-se, però cada dia s'ha de lluitar”

Fa poques setmanes es donava a conèixer que la comarca de l’Anoia guanyaria uns 27.000 habitants els propers 20 anys. I malgrat que sembli una paradoxa, hi ha pobles de la comarca que han de fer mans i mànigues per no perdre, mantenir o com a molt fer créixer minsament la seva població. Cap a principis de dècada, l’estudi dels Nous Índexs de Relleu Generacional al Món Rural posava en evidència que alguns municipis de l’Anoia es trobaven en risc de despoblament. Sembla que a poc a poc la tendència va canviant.

A Castellfollit de Riubregós a inicis dels 2000 hi havia més de 200 veïns. Ara sobrepassen els 160, després de tocar fons l’any 2019 amb 151. Una piràmide de població envellida, els pocs naixements i la manca d’alguns serveis bàsics són un còctel verinós i perillós, però fa anys que des del poble es lluita contra el despoblament i des de la pandèmia hi ha hagut una certa estabilització. 

L’alcaldessa, Lourdes Oliveras, explica que des de l’Ajuntament el percentatge de feina destinada a lluitar contra aquest problema és altíssim. Reunions amb la Diputació i la Generalitat, contacte freqüent amb els propietaris que tenen cases buides, rebuda de persones interessades a viure al poble… Pocs recursos però molta empenta.

El punt fort de Castellfollit és l’escola. Any rere any la continuïtat del centre es plantejava per si no hi havia una renovació d’alumnes suficient, i es mirava al futur amb preocupació, sabent que el tancament podria significar un cop tan dur que potser el poble no se’n recuperaria. L’escola és un dels pocs serveis que Castellfollit pot oferir, i sense ella la revitalització seria pràcticament impossible. Però l’optimisme es va imposar, i a poc a poc, en comptagotes, s’ha garantit escola per cursos. Actualment hi ha una dotzena d’alumnes, i la gran majoria encara hi seran un grapat d’anys. L’arribada de diverses persones amb canalla al municipi ha estat un glop d’aire fresc: famílies del Maresme, d’Artesa de Segre i fins i tot de Xile. 

L'ajuntament farà una aposta molt forta per l'escola, tal com explica l’alcaldessa: “Amb el Pla Únic d'Obres i Serveis del PUOSC de la Generalitat de Catalunya, la nostra inversió anirà a fer una escola nova. Hem de tenir una escola que no tingui barreres, sostenible i on hi pugui anar tothom.”

A banda del centre educatiu, hi ha pocs serveis. El bar de Can Pep, l’únic del poble, i una vegada a la setmana una infermera. També hi ha un local social, llargament reivindicat, però que no funciona com els agradaria. L'alcaldessa es queixa perquè “només el podem obrir a la tarda. Com dic jo, la Diputació de Barcelona et dona un Ferrari, i no et dona claus. Ens dona subvenció a aquest Ajuntament per fer un local social, un local social molt maco, molt ben fet, però no ens dona diners per tenir personal. Amb el pressupost que té Castellfollit de Riubregós, no tenim diners per pagar el personal i només el podem obrir a la tarda.”

També es queixa de la manca de transport públic, sobretot pel cas d’un veí que ha d’anar a fer recuperació fora del poble per una malaltia: Només tenim un bus al matí i un a la tarda. Com ho ha de fer aquesta persona que ha d’anar a Calaf cada dia? Marxar al matí i tornar al vespre? Agafar un taxi? Això la Seguretat Social no ho cobreix. Castellfollit es troba en un context complicat. És el poble que està més al nord de la comarca de l’Anoia, ja Alta Segarra (com altres municipis), però tocant a Lleida i amb connexions al Solsonès (Torà, Pinós…)

Hi ha camins que s’esguerren i ningú els arregla (l’ajuntament no s’ho pot permetre econòmicament), de tant en tant falla l’Internet… la suma d’aquestes petites coses genera un cert sentiment d’abandonament: “les institucions ens venen a veure però tot i així hi ha un nivell d’abandonament contra els municipis rurals”. 

Com passa arreu del país, l’habitatge és un problema. Però aquí té la seva peculiaritat. Les cases hi són, però estan tancades. Oliveras destaca que “al carrer Raval (el més important del poble) hi viuen com a molt 15 famílies. 10 cases són segones residències i n’hi ha d’altres que tenen un estat tan deplorable que no hi pot entrar ningú a viure.” A més no hi ha sòl urbanitzable, tot i que començar a construir blocs de pisos no és la solució: “nosaltres volem créixer sí, però ha de ser un creixement sostingut, a poc a poc.”

Piràmide de població envellida i pocs naixements, però el sentiment de poble és el motor que mou Castellfollit. Amb l’escola que ja va sobre rodes, els que pugen saben quin és el seu lloc al món. Com remarca l’alcaldessa, “la gent que ve a viure a Castellfollit acaba quedant-se a Castellfollit, però cada dia s'ha de lluitar. Cada dia has de pensar. Cada dia has de fer coses, perquè a la que ens marxi una família, tornem a anar avall. Hem de lluitar molt.”

Anys de picar pedra, solucions imaginatives, reunions i moltes mànigues arremangades de tot el poble amb l’objectiu que tot segueixi com havia estat sempre: un Castellfollit viu. I com diu la dita, tota pedra fa paret.