TORNAR
PUBLICITAT
PUBLICITAT

“Vaig viure un malson, com a pacient, com a professional i com a familiar”

La Marga és infermera de la Clínica Sant Josep. El 3 d’abril va ingressar infectada per la Covid-19 a l’Hospital d’Igualada, on va romandre fins al 21 de maig. A l’hospital va compartir l’habitació durant dues setmanes amb la seva mare, la Cristina

societat
Dimecres, 16 setembre 2020. 03:00. Toni Cortès Minguet.
PUBLICITAT

Finals de febrer. Fa un dia assolellat. La senyora Cristina surt al jardí. És una de les coses que més li agrada fer a la residència Pare Vilaseca d’Igualada, on viu des de fa 6 anys. A la residència compartia habitació i estones amb el seu marit, el Torcuato, amb qui es va casar ben jove a Granada, la ciutat on va néixer. Amb vint-i-dos anys, la Cristina i el Torcuato van venir a viure a Catalunya, com tantes famílies, amb una maleta plena d’il·lusions. A Igualada, la Cristina, que ara té vuitanta anys, va treballar en el món del gènere de punt i fent feines de neteja en una escola. També, com tantes dones, va tirar endavant una llar i una família. En Torcuato va morir el setembre del 2019, ara fa un any. A la residència, a part de sortir a passejar al jardí, a la Cristina també li agrada fer tallers, com el de memòria, i gimnàstica. Li agraden els jocs de taula, especialment el bingo. Li falta molta il·lusió cridar bingo! i guanyar un braçalet o un mocador de premi… Però, sobretot, li agrada rebre visites. Aquest dia l’ha vingut a veure la Marga, que li porta quatre coses que necessita. La visita, però, no és normal, no és com sempre. La Marga és infermera de la clínica Sant Josep d’Igualada i sap que el coronavirus, que des de finals d’any passat ha estat escampant-se, ara arriba a Catalunya, on han començat a detectar-se els primers casos positius. La Marga diu a la seva mare que avui no li farà petons, ni abraçades, ni es quedarà una estona, com sempre; li explica que hi ha un virus i que s’han de prendre precaucions. “Em feia por, havíem de ser prudents. Es palpava que estava arribant alguna cosa”, explica la Marga.

Recorda que “els primers dies de març hi va haver molt enrenou a l’Hospital d’Igualada”. També recorda que “aquell cap de setmana vam fer un sopar amb uns amics. Jo no em trobava bé i feien broma a veure si tindria el coronavirus.” No. No era broma. Em trobava malament i patia perquè uns dies abans havia anat a veure la mare”, assenyala. Dilluns, la Marga va anar a treballar a la clínica, i la direcció del centre va dir-li que tornés a casa. “Tenia els primers símptomes. A Igualada, la cosa es començava a complicar molt”, explica. L’endemà, dimarts, des de la clínica, li van indicar que anés a l’hospital a fer-se la prova. “Em van fer anar a l’hospital, perquè el personal sanitari començava a fer-se el test. Em van fer una ecografia pulmonar i em van detectar una petita inflamació al pulmó dret. No sabia què havia de fer. Si havia d’agafar o no la baixa. Finalment, em van donar la baixa per telèfon. Fins divendres no vaig saber res. Aquell dia em van dir que era positiva”, recorda la Marga, afegint que “la notícia va ser un cop molt dur per a mi, perquè havia estat treballant tots aquells dies amb més gent i també perquè, tot i les precaucions que vaig prendre, havia anat a visitar la mare. Estava molt amoïnada. Aquells dies van confinar alguns companys al treball, per estar amb contacte amb mi”.

La Marga rep una rosa de mans de les professionals de l’Hospital d’Igualada el dia de Sant Jordi.

A la duresa de la situació s’hi va afegir, poques hores després, el desconcert. “Em van trucar dient que era negativa, que hi havia hagut un error. No entenia res. Tenia els símptomes i, com que era infermera, havia d’estar confinada a casa. L’endemà van enviar un correu disculpant-se per l’error. Vaig estar catorze dies a casa confinada. Al cap de deu dies em van tornar a fer la prova. Tornava a ser negativa. Així, el 23 de març, vaig tornar a treballar, tot i que no em trobava bé, estava molt cansada, pensava que potser era degut a l’estrès”, explica. Ara, uns mesos després, la Marga diu possiblement havia estat positiva des del primer moment.”

Sobre aquells primers dies de la crisi, la Marga explica que “al principi, quan començava a haver-hi els primers casos, hi havia molt desconcert als centres, tot era nou, els protocols canviaven cada dia, va ser un caos. Llavors, vam començar a protegir-nos amb EPIS.” La Marga admet que “a casa, a la feina, a tot arreu, preníem totes les precaucions possibles. A casa, quan arribava, em treia la roba a fora la porta. Deixava tota la roba en una bossa, anava directa a la dutxa, posava la rentadora i l’assecadora amb la meva roba de cada dia. Mantenia distàncies amb el marit i les filles. Fins i tot anava amb mascareta quan feia el dinar a casa. Prenia totes les precaucions... però sembla que ja estava contagiada.”

Sobre el caos que es va patir els primers dies als centres sanitaris i sociosanitaris, la Marga assenyala que “de pacients amb malalties respiratòries en tenim tot l’any. Fins que no van començar a sortir casos a l’hospital, als domicilis i de nosaltres mateixos, els sanitaris, no t’adonaves de la dimensió que anava agafant i de com empitjoràvem tan ràpidament”.

Comença el “malson”

Amb el pas dels dies, el malestar i el cansament no només no van desaparèixer sinó que van augmentar i s’hi van afegir altres símptomes. “Tenia febre i m’ofegava”, assenyala la Marga. El divendres 3 d’abril va telefonar al CAP i, des d’allà, li van indicar que es dirigís a la carpa instal·lada a l’exterior del centre. A la carpa li van fer una ecografia i li van trobar una petita pneumònia al pulmó dret. La van derivar a l’hospital. Va ingressar a la primera planta de convalescència, on feien cribratge. Li van fer el test. Positiu. L’endemà la van traslladar a la planta de cirurgia, on hi havia els malalts de Covid. “Quan em van ingressar va començar el malson. Un malson que vaig viure com a pacient, com a professional i com a familiar. Les tres versions de la malaltia”, recorda la Marga. Els primers dies va tenir molta febre. Li van fer un TAC pulmonar: pneumònia bilateral. El quadre clínic s’havia complicat. Hi va haver un dia que l’equip mèdic es debatia entre si la traslladaven o no a l’UCI. “Em trobava molt malament, van ser quinze dies amb febres altes, sense menjar, amb vòmits, diarrees... El panorama es va agreujar amb una pericarditis i altres complicacions.”

La Marga animava la seva mare Cristina a dibuixar durant les llargues hores a l’habitació de l’hospital.

Mals i bons moments

La Marga explica que “dissabte de setmana santa va ser el dia més crític, vaig passar unes hores molt dures. És el pitjor dia que recordo. Tenia molta febre, no em podia moure del dolor que tenia, em van omplir el llit de gel. Aquell dia demanava, pregava, que em deixessin marxar, ja no podia més, tant me feia tot... Cada dia eren dolents però aquell va ser el pitjor. Vam lluitar molt i vam aconseguir baixar la febre i em vaig deslliurar d’entrar a l’UCI.”

El pitjor de l’estada a l’hospital era “no poder veure el meu home i les meves filles. Només les podia veure, els dies que em trobava més bé, per videotrucada. Quan ja podien sortir de casa, venien a l’hospital, a fora el carrer i jo, si em podia aixecar, les veia per la finestra. No podien entrar a veure’m”. “Era dur, però a la vegada, aquests petits instants, quan els podia veure per la finestra o que podia parlar amb ells per videotrucada, van ser, malgrat tot, els bons moments”.

La Marga també recorda “les corredisses del personal al passadís. Mal senyal. Com a professional, saps què està passant. Tenia por. Tenies por per si algun dia havien de córrer per mi”

D’altra banda, “una cosa que em va impressionar molt, recorda la Marga, va ser el primer dia que vaig sentir aplaudiments al passadís. Cada vegada que donaven l’alta a un malalt de Covid, els treballadors de l’hospital que l’havien cuidat l’acomiadaven amb aplaudiments. Això et reconfortava. Quan els senties, també pensaves quin dia t’ho farien a tu”. La Marga també recorda els dies que van venir els bombers i policies a donar-los ànims des de fora l’hospital. “Si podies aixecar-te, anaves a la finestra a veure’ls i saludar-los a través del vidre. Això et donava molta força”.

Mentides pietoses

Passen els dies. A la residència “començava a haver-hi malalts, alguns ens van deixar. Feien canvis, canviaven la gent de lloc, hi havia moviments, vèiem coses estranyes, fora del normal” recorda la Cristina.

A l’hospital, la Marga pensa en la seva família, en el seu marit —que es trobava en ERTO a causa de la crisi— i en les seves filles. També pensava molt en la seva mare. Per una banda, perquè tenia el ressentiment d’haver-la anat a veure-la a la residència quan potser estava contagiada i, d’altra banda, perquè no podia estar al seu costat. La Marga va prendre la dura i difícil decisió d’enganyar la seva mare. No li va explicar que estava malalta pel coronavirus, que estava ingressada a l’hospital, que estava passant uns dies terribles. L’enganyava. “No fèiem videotrucades perquè no volia que veiés que estava a l’habitació de l’hospital. Quan em trobava una mica bé i podia parlar li telefonava i li deia que teníem molta feina a la clínica i que no podíem fer videotrucades, que només podíem parlar per telèfon. Li deia que no s’apropés a la gent, que no sortís de l’habitació. La mare no entenia ben bé què estava passant. Si ja era difícil que ho entenguéssim nosaltres, imagina’t una persona gran. Li deia que teníem molta feina pel virus però que jo estava bé. Això era molt dur per a mi”. Mentides pietoses.

L’habitació de la Cristina a la residència és plena de fotografies i records de la seva família.

Retrobament... a l’hospital

El 3 de maig donaven l’alta per Covid, inicialment, a la Marga. “Estava molt deprimida, necessitava recuperar-me físicament i emocional. Volia anar casa. Em trobava malament però necessitava anar a casa, pensava que allà em passaria tot. A l’hospital em van dir que podia marxar. Vaig recollir les coses. A la tarda, ja estava vestida i preparada, amb la bossa feta, per marxar... però, finalment, no em van deixar. Havien parlat amb l’endocrí i van decidir que em quedava per les hipoglucèmies que tenia, van considerar que era perillós anar a casa. Va ser un pal terrible. Una decepció total. Torna a desfer la bossa, torna’t a canviar la roba. Torna a penjar tots els dibuixos, els missatges i les fotos a les parets... Però ara penso sort que m’hi vaig quedar... Perquè només dos dies després ingressava la meva mare! Semblava un senyal, que allò havia de passar per algun motiu. Si em quedava, podia estar amb ella..”.

Des de la residència Pare Vilaseca informaven constantment sobre l’estat de salut i la situació de la Cristina als seus familiars. Com que la Marga estava ingressada, des de la residència telefonaven als seus germans. “Un dia, però, per error, em van trucar a mi i ja vaig veure que alguna cosa passava... Havien traslladat la mare a la planta “bruta” de Covid de la residència. La mare es trobava amb febre, amb malestar, aixafada, no menjava…”

El dimarts 5 de maig, la Cristina ingressava a l’Hospital d’Igualada per Covid-19. La seva filla Marga feia més d’un mes que hi era. Enganyant la seva mare...

La Marga explica que “quan em van dir que la mare ingressava van insistir que estigués tranquil·la, que era per precaució. Però jo ja havia passat per tot allò i sabia què era. Patia per ella, per si estaria sola. Jo podia parlar per telèfon amb l’exterior, però ella no tenia res. A la residència sí que passava cada dia una noia amb la tauleta i podia fer videotrucades amb la família, li portaven llibres i revistes. El fet de poder parlar amb els professionals que estaven amb ella a la residència, em tranquil·litzava. Però patia per com estaria a l’hospital. El patiment que sentia per la mare era pitjor que la meva malaltia... Tot i que em deien que estava bé, necessitava veure-la, potser per vocació professional necessitava confirmar-ho per mi mateixa. Vaig veure que sí, que no estava greu, però jo tampoc ho estava el dia que vaig ingressar i en uns dies es trenca tot... Estava molt preocupada per ella. Vaig fer tot el possible perquè la posessin a la meva habitació, al meu costat”.

“Aquell mateix dia, al matí, m’havien canviat de planta, ho feien segons les necessitats de l’hospital. Van venir la meva doctora, la seva doctora, la infermera, la psicòloga, i em van dir que no era recomanable, pel meu estat, que posessin la mare amb mi, a la meva habitació. Jo ja era negativa però m’ho van recomanar pel meu benestar, perquè temien que estaria massa pendent d’ella. Que si ella empitjorava viuria directament la malaltia amb ella. Que no em convenia. Però els vaig preguntar què farien ells si tinguessin la seva filla o la seva mare a l’habitació del costat? L’altra opció era que jo la pogués anar a veure cada dia una estona a la seva habitació, però no volien gent movent-se pels passadissos…, era lògic”, explica.

Finalment, però, davant la insistència i el compromís de la Marga, van posar juntes mare i filla a la mateixa habitació. “Em vaig comprometre que jo faria de pacient i no faria d’infermera, ni de cuidadora de la meva mare. Tot i que després això era molt difícil” recorda la Marga.

I van continuar les mentides pietoses, ara amb la complicitat del personal de l’hospital. “Vam fer veure que jo també acabava d’ingressar aquell mateix dia, que no feia més d’un mes que estava ingressada. Amb la psicòloga vam preparar un muntatge per evitar un impacte emocional a la mare” recorda ara amb emoció i un somriure. “Li vaig dir a la mare que tenia el mateix que ella, aquell famós virus, i que també acabava d’ingressar a l’hospital, com ella; però se’n va adonar de seguida de l’engany, perquè tothom que entrava a l’habitació em coneixia. Llavors, vaig haver d’explicar-li tota la veritat.

“Jo no ho sabia res, no m’havien explicat res sobre la malaltia de la Marga. Quan la vaig veure vaig pensar madre mía de mi vida. Va ser una sorpresa molt gran. No m’ho havien dit perquè no estigués preocupada. La vaig veure quan ella ja estava més bé, quan ja havia passat els pitjors dies” explica la Cristina, reconeixent que “hagués preferit que m’ho haguessin explicat tot des del primer dia”.

El retrobament de mare i filla a la mateixa habitació de l’hospital “va ser dur emocionalment”, assenyala la Marga. “Feia dos mesos que no veia la mare. Però després va ser un xute d’energia”, afegeix. “A l’hospital, malgrat tot, vam gaudir i viure intensament els dies que vam estar juntes. Ja vaig poder viure. Vam viure i compartir moltes emocions juntes. Ploràvem juntes, d’emoció, ploràvem nosaltres i també la infermera i l’auxiliar, amb el retrobament. Tothom ens van acompanyar molt bé. Aquells moments eren molt difícils per a nosaltres, feia molt temps que no ens veiem.”

La Marga i la seva mare Cristina van compartir habitació dues setmanes. Dues setmanes plenes d’emocions, de bons i de no tan bons moments. De vivències, d’anècdotes, de records. La Marga explica que, quan va ingressar la mare, “fins llavors em costava estar molta estona aixecada i vaig fer esforços per aixecar-me i poder abraçar-la. Pensava que seria jo que la tranquil·litzaria però va ser al revés, va ser la mare que em deia estarem bé, tot està bé, no passa res...” A l’habitació, parlaven. També dibuixaven juntes, “tot i que jo gairebé no tenia força per aixecar el llapis” explica la Marga, que recorda, rient, “una imatge de xiste: a l’habitació, quan venia la fisioterapeuta, ens connectaven les dues al mateix aparell i ella podia aixecar les cames més bé que jo!!!!”

Durant les dues setmanes que va estar ingressada a l’hospital, la Cristina va trobar molt a faltar la seva família. Tot i que aquest enyor s’alleugeria amb la companyia de la seva filla amb qui estava a l’habitació, ja feia molts dies que a causa de la pandèmia no podia compartir estones amb familiars. Quan era a l’hospital feia pocs dies que va néixer la seva besnéta. La Cristina recorda com pocs dies abans de posar-se malalta, la seva néta Ana havia passat per davant de la residència per veure-la, a través de la reixa. “Més endavant vaig veure per primera vegada la meva néta amb la seva filla als braços a través d’una videotrucada”, recorda.

La Marga, havia pogut veure, des de la finestra de l’habitació, com les nebodes, l’Ana i la Lídia, amb una diferència d’un mes, entraven a l’hospital per donar a llum a la Sofía i a l’Alba. “Estàvem tan a prop i tan lluny a la vegada” rebla.

Les metgesses, infermeres i auxiliars acomiaden la Marga el dia que va rebre l’alta.

La llibreta

La Marga admet que, durant la seva estada a l’hospital, “estava molt malament annímicament, ni tan sols podia plorar. La psicòloga em va aconsellar que agafés una llibreta i que escrivís tot el que sentia, així trauria tot el que tenia a dins. Però ni volia ni podia fer res. Només volia descansar. Un dia una infermera em va deixar una llibreta a la tauleta, de part de la psicòloga Hi va estar molts dies, allà, tancada. La llibreta va passar per tres habitacions, per tres tauletes. Però dos dies abans de marxar em van agafar les ganes d’escriure. Vaig escriure una carta d’agraïment... de tres folis! Hi vaig afegir un dibuix de la meva filla, que tenia penjat a l’habitació; era el dibuix que més agradava. La meva habitació era plena de dibuixos, i fotografies de la meva família i amics, era de les més alegres i plena de colors de l’hospital, això em deia el personal. També tenia penjats escrits anònims, de gent que et donava ànims. La carta em va ajudar a treure i alliberar el que sentia”.

Agraïments als professionals

La Marga només té paraules d’agraïment per als professionals sanitaris, que coneix prou bé. “Que hi hagués algú, al teu costat, al peu del llit, quan et senties tan sola, que t’agafés la mà en els moments més durs, va ser molt important”, reconeix la Marga, que recorda que “primer patia perquè pensava que em deixarien sola, que no entraria ningú a l’habitació. Però va ser tot el contrari, no paraven d’entrar-hi. Els matins eren de vertigen: no paraven de visitar-nos metges, fisios, psicòleg...”

Per la seva banda, la Cristina afegeix que “els treballadors de la residència em cuiden molt bé (riu); què he de dir, si tinc l’Estíbaliz al costat”...

A part de la seva mare, la Marga va compartir l’habitació amb tres malaltes més de Covid. La primera va ser la Lluïsa, amb qui va conviure dues setmanes. “La Lluïsa m’escriu gairebé cada dia per veure com estic i m’ha vingut a veure a casa. Va patir molt per mi. Quan vaig ingressar ella ja feia cinc dies que era a l’hospital i em deia que no estava tan malament com jo. Recordo que no posava la tele per no molestar-me. Quan parlem em diu “vam patir molt per tu, sentia que parlaven que potser et traslladarien a l’UCI. També veia com patien les infermeres. Elles feien que cada dia no caiguessis més i més...”

Tornada a casa

La Cristina va rebre l’alta el 18 de maig, després de dues setmanes a l’hospital. D’allà la van traslladar a la Clínica Sant Josep on, després d’uns dies i en sortir negatiu el test, la van portar novament a la residència Pare Vilaseca. “He donat moltes voltes, explica la Cristina, però no vaig passar por perquè em vaig sentir ben protegida, estava en bones mans”.

El 21 de maig va rebre l’alta la Marga. Havia passat quaranta-nou dies a l’hospital. A tall d’anècdota, la Marga explica somrient que “vaig ingressar a l’hospital amb abric, i el vaig penjar a l’armari de l’habitació. I, quan vaig marxar, ja feia calor, la gent ja anava en màniga curta... quan obrien l’armari per agafar alguna cosa i veien l’abric, reien...”

“El comiat que em van fer els treballadors de l’hospital va ser molt emocionant”, recorda la Marga. “També ho va ser la tornada a casa, el retrobament amb la família. A fora el carrer hi havia gent, veïns, familiars, amics... amb pancartes de benvinguda, globus, música... va ser molt emotiu”. Han passat més de cinc mesos des que la Marga va ingressar a l’Hospital d’Igualada. Encara està de baixa. La Covid l’ha deixat “físicament molt tocada, el cos no respon com voldries, no fas res i estàs cansada.... Psicològicament, la malaltia també et deixa tocada. I no saps si més endavant sortiran seqüeles”. A part de l’impacte físic i emocional que la pandèmia ha provocat en el cos de la marga, durant la seva estada a l’hospital li van detectar un problema més de salut. A l’Hospital d’Igualada va començar a fer el tractament, i fa un seguiment a l’Hospital de Bellvitge.

Optimisme

Ara, unes setmanes després, i repassant tot el que va succeir, la Marga té un record molt especial per les estones que passava, des de l’habitació, mirant el carrer des de la finestra. “Tot i que et trobaves malament i no tenies forces, en treies d’on fos per poder aixecar-te i mirar per la finestra. No sabies en quina fase del confinament et trobaves perquè tu estaves sempre a la mateixa fase. Ens havien aconsellat no veure les notícies, però a través de les xarxes i les teletrucades estaves al cas de tot el que passava a fora. Recordo que van establir uns horaris per poder sortir els nens, la gent gran, la gent que volia fer esport... I, des de la finestra, veies molta gent que se saltava les normes!!!”. “Això ens feia enfadar. Els professionals s’enfadaven, estàvem lluitant i vèiem aquestes conductes al carrer”, rebla.

A la residència, durant aquests mesos, han canviat diverses vegades els protocols, especialment els que afecten les visites, que tant agraden a la Cristina, que desitja “que no torni el virus”. La Cristina és “optimista” i espera “que el que vingui sigui bo, que ja hem passat prou coses dolentes”. “Lo pasado, pasado está”, afegeix. “Sí, el que ha passat no ho podem canviar”, apunta la seva filla Marga, “però hi ha un abans i un després. Sé què he passat, ho he viscut i patit com a professional, com a pacient i com a familiar... però no sabem què passarà a partir d’ara”.

La Marga també procura “ser optimista. Intento veure la part positiva de tot plegat. Abans de contagiar-me havia estat un any de baixa, m’havien operat de l’esquena. Vaig començar a treballar el 17 de febrer. Tornava amb tota la il·lusió del món, després d’un any de baixa. I, tan sols al cap d’uns dies, em vaig trobar amb aquest malson. Em pregunto què hagués passat si hagués estat més temps de baixa. Però no ho sabem...”

La Marga viu amb el “neguit de pensar que potser vaig ser jo qui va contagiar els seus amics, els meus companys. Et sents una mica culpable. Del sopar que vam fer amb els amics, tres van ser positives i hospitalitzades”. Aquest neguit es fa més gran quan la Marga pensa amb la seva mare. “Sempre penso en aquell dia que la vaig anar a veure a la residència. Aquell dia no tenia símptomes, però ja sabia que començava a haver-hi positius a Catalunya. Tot i que no em vaig apropar a la mare, tot i que no vaig abraçar-la ni fer-li petons, com feia sempre, em queda un sentiment de culpa”. 

 

 

 

PUBLICITAT

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.