Em truca una diputada al Congrés i em pregunta si sóc expert en una matèria. Li dic que jo no, però un company meu sí. Llavors, em demana de fer una reunió ella, una assessora seva, el meu company i jo.

Comencem la reunió i la diputada ens explica que al Congrés s'està tramitant una llei i que aquests dies ella i el seu equip estan parlant amb experts per veure com es pot millorar, a través d'esmenes, un esborrany que ha presentat el govern Espanyol i que, per la majoria absoluta del PP, té l'aprovació garantida.

La diputada té un bon currículum, amb una llicenciatura, un màster i diversos diplomes i programes formatius. Fa anys que és al Congrés, però abans de dedicar-se a la política va treballar en entitats financeres i consultores. És una persona encantadora. Té el vessant polític de saber vendre’t les coses i el vessant tècnic d’entendre de matèries complexes. No ens coneixíem personalment, però hem parlat diverses vegades per telèfon sobre economia i, en concret, sobre indústria, el seu tema. Ve amb una assessora que té dos graus, ciències polítiques i ciències econòmiques. Un moment que estem sols aprofito per preguntar-li si és militant del partit i em diu que no, que la seva feina consisteix a assessorar tècnicament els membres del grup parlamentari a Madrid, que s’ha de llegir moltes lleis i que ha de redactar moltes esmenes.

Durant la reunió constato que jo sóc l’únic que no sé res de la matèria. La diputada, l’assessora i el meu company professor parlen d’unes qüestions i utilitzen un llenguatge que no domino, i gairebé em sento un convidat de pedra. En alguns moments la conversa discorre per viaranys que em són més familiars i llavors m’atreveixo a fer aportacions. Quan s’acaba la reunió, una hora de rellotge com m’havia promès, la diputada fa un resum dels temes que s’han tocat i  demana a l’assessora que redacti unes esmenes que recullin el que hem parlat, esmenes que ella defensarà a la ponència corresponent. És llavors quan m’adono que és possible que la futura llei incorpori coses que haguem dit el meu company professor i jo.

Ens acomiadem parlant de la feina dels diputats, tan desconeguda per a la majoria dels ciutadans, que la jutgen només a la vista d’uns hemicicles buits. La distensió posterior a una hora de treball intens convida la diputada a donar-me el titular: els diputats premem un botó i amb aquest gest canviem la vida de la gent. I tinc un flash. Estic a punt d’explicar-li com ens ha canviat la vida a molts des que el PP, amb el vots estèrils del seu grup parlamentari, va aprovar la reforma laboral. Però em mossego la llengua i no ho faig perquè hagués creat molt mala maror. Hagués descarregat la meva ira sobre una persona encantadora, que m’havia tractat exquisidament, i que tot plegat només va prémer un botó.