Dilluns, 2/11/2015
2284 lectures

Hi ha una teoria que sosté que es pot identificar una bona idea de negoci a partir del que tenim, del que sabem, de les persones que coneixem i de les situacions xocants que ens han passat a la vida. El que tenim són recursos materials (un edifici), immaterials (una patent) o personals (un equip de vendes), dels quals som propietaris o als quals tenim accés. El que sabem són les competències que hem anat desenvolupant gràcies a l’educació i a l’experiència professional, que inclouen coneixements (dominar una tecnologia) i habilitats (saber vendre). Finalment, les situacions xocants són problemes o petits desastres (m’han perdut la maleta). Els autors recomanen fer un inventari de recursos i competències i relacionar-los amb problemes i petits desastres. D’aquesta manera, diuen, és possible identificar una oportunitat de negoci, que és l’encaix entre una necessitat de mercat insatisfeta i un producte capaç de satisfer-la. Els autors anomenen “connectar els punts”, a aquest procés.

A classe faig una activitat que consisteix a demanar als alumnes que individualment, amb l’ajut d’una aplicació de mòbil, facin una llista del que tenen, el que saben, els seus contactes i el que els ha passat a la vida, i que en grups de cinc pensin una idea de negoci connectant algunes de les cinc-centes respostes que es poden arribar a generar en una classe de quaranta alumnes. Apareix una llarga llista de béns materials, de personatges influents i de situacions xocants, algunes estrambòtiques i hilarants. En canvi, costa més que els alumnes llistin els seus coneixements i habilitats, més enllà de practicar un esport o anar de festa.

Fins ara feia l’activitat sol i no havia pogut apreciar la reacció dels alumnes, que són de grau o màster, estan estudiant administració d’empreses i són de classe mitjana o alta. Fa uns dies va venir un company professor a observar i em va dir que els alumnes exterioritzen angoixa quan de cop els pregunto què saben fer. Fins i tot, alguns verbalitzen que no saben fer res de profit i denoten una certa manca d’autoestima. Talment com si la pregunta ‘en què sou bons?’ els incomodés. Sembla que cal que jo elevi el to i els pressioni perquè apareguin habilitats que tenen, probablement sense ser-ne conscients. L’observació del meu company em fa pensar que, de tant proporcionar béns materials als nostres fills, potser no els hem ensenyat a valorar el que coneixen i el que saben fer, que és més del que es pensen. M’agradarà replicar l’activitat amb grups d’edats, formacions i classes socials diferents. A veure què passa...

Altres articles de Toni Olivé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.