Al Pull and Bear hi ha una peça que m’agrada però no hi ha la meva talla penjada. Pregunto a una plegadora si sap si al magatzem la tenen. Endevino que està pensant que sóc massa gran per anar al Pull and Bear i m’etziba un “si no està penjada és perquè no la tenim” sense deixar de plegar peces. Agafo una altra peça, faig cua a la caixa, poso la peça al taulell, allargo la visa i el DNI, la noia m’allarga el comprovant, el signo, i em torna la peça, el tiquet i el comprovant en una bossa de plàstic. Ni “tingui”, ni “gràcies”. Després anem a la botiga de l’Ester Orpinell. La meva dona es va emprovant coses i mentrestant l’Ester m’ensenya l’únic que tenen de noi, unes samarretes fetes a Menorca. Me’n compro una. No me la trauria ni per dormir.

A l’Abacus la secció d’economia continua fent pena com el dia de la inauguració. A les taules del mig tenen piles d’exemplars del mateix llibre. No hi ha un ordre. Pregunto per un llibre concret i em diuen que “miri per allà” a veure si el trobo. Vaig a l’Aqualata, demano uns llibres, no els tenen, els encarrego, m’apunten el nom sense preguntar-me’l, i em demanen l’adreça de correu electrònic per avisar-me d’activitats que fan.

A qualsevol gasolinera que no sigui de Petromiralles m’he de servir jo mateix mentre els que abans omplien dipòsits ara dissimulen i fan veure que treballen. Em cobra una Juani que no em diu ni ase ni bèstia. Vaig a Petromiralles i em serveixen, em donen descompte i m’atén una noia sud-americana que em demana que li parli en català.

A la caixa del Caprabo vaig deixant els productes sobre la cinta transportadora, la noia els va passant per l’escàner i els tira a l’altra banda. Deixa que em baralli amb les bosses de plàstic que no s’obren si no bufes, comença a tirar els productes del client següent després d’haver-los passat per l’escàner, i em dóna la visa, el DNI, la targeta client, el tiquet, el comprovant i tot de vals per a productes que mai no compraré. Al Supermas nou a prop de la caixa tenen capses de cartró per si no vols agafar bosses de plàstic, i a la caixa hi ha una altra persona que t’ajuda a col•locar els productes a la capsa i si vols després t’acompanya al cotxe. I tenen productes “de comarques”.

No sé on surt més a compte comprar, però ja comença a ser hora que premiem els que fan les coses amb amor. Ja estic cansat dels models empresarials que tant adorem les escoles de negocis però que maltracten el client amb l’excusa del “low cost”.