El Josep és un empresari impli(cat) que continua al tèxtil. Ha trobat un nínxol de mercat per als seus productes, mima els seus clients i controla els costos, estratègies que ens afartem d’explicar a les escoles de negocis. I ara també és al Facebook, desplegant una enorme creativitat. El tòpic diria que el país necessita molts milers de Joseps. Em pregunta si algú ha fet els números de la independència. Li dic que sí. Ros Hombravella, per posar només un exemple, va treure un llibre en què demostra que la independència és econòmicament viable. Després hi ha hagut l’estudi del CCN sobre com ens quedaria la nòmina si fóssim independents. La nòmina de tots, d’independentistes però també d’espanyolistes, autonomistes i federalistes. Finalment, Xavier Roig, sempre lúcid, va escriure a l’Avui sobre com quedarien de penjats els espanyols sense els diners dels catalans (i de la resta d’europeus).

Però la conversa deriva cap a la qüestió, que poca gent es planteja, de si els catalans, una vegada independents, podríem continuar venent els nostres productes a la resta d’Espanya. Feia pocs dies de l’editorial conjunt dels diaris i tal com reaccionaven els mitjans espanyols la resposta semblava clara. I hi ha l’episodi del cava català. Li recordo que “la Caixa” té una oficina a cada cantonada i que els mitjons, calçotets, calces i sostenidors igualadins són a totes les merceries i llenceries d’Espanya.

Les empreses catalanes continuen distingint entre mercat nacional i mercat d’exportació. Un empresari igualadí em deia que abans d’iniciar l’aventura internacional s’havien de fer forts al mercat nacional, referint-se al mercat espanyol. És el pes d’una llarga història de vendre a un mercat espanyol protegit i la creença que les vendes a l’exterior són marginals respecte a les vendes al mercat domèstic. El problema és que si Catalunya esdevé independent, el mercat domèstic se’n pots reduir. No pas perquè no vulguem vendre, sinó perquè no ens vulguin comprar.

La independència requereix una estratègia política ben feta, però també que siguem capaços de convertir les nostres empreses en empreses multinacionals. Com les empreses holandeses. Ho va dir el Joan Ribaudí en una taula rodona. Hem de passar de la trajectòria vital Tous-Igualada-Barcelona-Madrid, final de trajecte, a la trajectòria vital Tous-Igualada-Barcelona-El Món. Però per això ens calen dues coses, que ens ho creguem i l’anglès, que és la veritable barrera. Comencem per la segona i que algú decreti que a partir d’ara a TV3 se subtitula i no es dobla.