Classe al matí. 31 participants d’una vintena de països. De 22 a 26 anys. 16 nois i 15 noies. Classe a la tarda. 31 participants, tots d’aquí i tots de més de 30 anys. 26 nois... i 5 noies. Aquest patró es va repetint curs rere curs. Coincideixo a la cafeteria amb la directora del programa de la tarda, holandesa, abans directiva en diverses empreses multinacionals, que va viure i treballar en una desena de països abans d’establir-se a Barcelona, casada amb un madrileny i mare de tres fills, una nena i dos bessons. Li pregunto per què no vénen més noies a partir dels trenta. No ho sap. Sap dir-me per què vénen les que vénen però no per què no vénen les que no vénen.

Parlem de la conciliació, que practica ben poca gent, dels horaris espanyols, que són resultat d’una vergonyosa baixa productivitat, del fracàs a Espanya del contracte a temps parcial, que aquí veiem com un signe de manca d’implicació però que Nord enllà és ben vist i molt utilitzat per les parelles amb fills petits...

Finalment, apunto una causa: la dimissió. I no em contradiu. Li dic que les noies aquí dimiteixen de formar-se i d’ocupar llocs de responsabilitat. Perquè per la mateixa feina els homes cobren més, perquè les empreses no ho posen fàcil i algunes posen entrebancs, però també perquè el treball de les dones es continua considerant accessori del principal, que és el dels homes. Per pagar els “extres” o, molt pitjor, perquè la dona es distregui i no li agafi cap fixació. ‘Ara vols estudiar, amb el merder que tenim amb la canalla?’, deu exclamar més d’un marit que el diumenge al matí surt amb moto amb els amics... ‘Vols dir que l’empresa valorarà que et formis?’, es deu qüestionar més d’un marit que acaba de fer un màster de dos anys i molts euros... No ens enganyem, moltes de les noies que podrien venir i no vénen viuen en un entorn en què si ell fa un màster és una inversió i si el fa ella és llançar els calés.

Ho sento per les feministes ploramiques. No crec ni en la paritat ni en la discriminació positiva ni en totes aquestes tonteries. Això ho deixo per al Zapatero i aquesta nena que té de ministra d’igualtat i que només treu a lluir quan li interessa, com va fer amb la Chacón prenyada davant les tropes. Crec en canvi en la revolució silenciosa que han de fer les dones. Deixant penjats el marits si cal. Sense manies. ‘Noi, busca’t la vida perquè demà començo un màster de dos anys i l’he de compaginar amb la feina. Per cert, he demanat un crèdit per pagar-lo, com vas fer tu amb la moto’. Així, amb dos collons. No, amb dos ovaris.