Fa unes setmanes, a propòsit del seu nomenament per a un càrrec important, la premsa destacava d'un directiu seva condició d'addicte a la feina, fins al punt que els seus subordinats estaven acostumats a rebre correus electrònics i a celebrar reunions en cap de setmana. Com que no tenia molt clar si l'addició a la feina és una qualitat o un defecte, els vaig demanar als meus alumnes que en 140 caràcters sintetitzessin el que la ressenya els suggeria. Dos d'ells van escriure que per tenir èxit cal ser un addicte a la feina. Un d'ells va escriure que l'important és el resultat i no l'esforç. La majoria van venir a dir que totes les addiccions són dolentes, fins i tot l'addicció al treball, i que cal trobar un equilibri entre allò personal i allò professional.

Com que al final em van demanar la meva opinió, els vaig dir que probablement hi ha una correlació entre esforç i èxit i que l'èxit sense esforç només pot ser degut a la sort. També els vaig dir que, tot i que a vegades els límits entre treball i passió són difusos, l'excusa perfecta per justificar una addicció a la feina, cal reservar un espai i un temps per a allò personal. Pel que fa a les reunions en cap de setmana, els vaig dir que cadascú té dret a fer el que vulgui amb la seva vida, però no amb la vida dels altres.

A classe sempre aprofito l'ocasió per discutir amb els meus alumnes sobre el paper del directiu. En resposta a la pregunta ‘per a què serveix un CEO?’, apareixen els clàssics 'representar l'empresa', 'prendre decisions', 'assignar recursos', 'fixar objectius'. Sorgeix la distinció entre mànager i líder ('el mànager s'ocupa de fer les coses correctament i el líder de fer les coses correctes'). I també es destaquen dos rols que el directiu ha tingut històricament: desenvolupar professionalment els seus subordinats i crear les condicions perquè floreixi la innovació i l'organització aprengui.

No obstant això, a mi m'agrada suggerir als meus alumnes que el directiu és algú que es fa moltes preguntes i que anima els altres a qüestionar-s’ho tot. Algú que té un relat propi sobre l'empresa i el seu sector. Algú que aconsegueix que persones ordinàries facin coses extraordinàries. A les empreses ben dirigides passen coses fantàstiques i en canvi els directius no són omnipresents. Gairebé no es nota que hi són. I com s'aconsegueix això? Envoltant-se dels millors i exercint una versió del poder basada no en la coerció sinó en la persuasió.