Divendres, 22/4/2011
766 lectures

Barres i estrelles

Ahir, al forn de pa, vaig trobar-me enmig d’una acalorada disputa. El tema de la controvèrsia en qüestió era la llei Sinde, arran de l’entrevista que Andreu Buenafuente va fer-li recentment a la ministra en el seu programa.

- Que jo sàpiga vivim en un país lliure, no?- remugava el forner.

- Sí, però la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre.- argumentava una clienta.- Oi?

A ell només li faltava el pegat a l’ull, per reivindicar el modus vivendi pirata; a ella, un arsenal de llances per trencar-les a favor del creador (en el sentit més genèric); i una servidora, a qui ambdós miraven expectants a l’espera que prengués partit... i em calia una bandera blanca.

A ningú li agrada saber que, un bon dia, tot allò que fins ara obtenia by the face, li suposarà un desemborsament; que l’univers il•limitat, gratuït i utòpic d’Internet començarà a tenir llindars i normes; que ja no tot a la xarxa serà xauxa i que, per sort o per desgràcia, tots aquells que s’hi feien l’agost de forma il•legal, tindran els dies comptats (per tancar la paradeta, treure a la superfície el negoci submergit o simplement atendre’s a les conseqüències...).

Com a consumidors, ho volem tot, ho volem ràpid i (a poder ser) gratis. Vivim l’era del consum absolut, per damunt de qualsevol cosa: del sentit comú, del valor, de la qualitat... Fins i tot de l’extinció d’aquells qui fan possible que hi hagi un producte a consumir. Perquè si els que produeixen no poden viure de la seva feina, hauran de deixar de fer-la. Per molt que sigui vocacional, una meravella, èxit de públic i crítica...

És comprensible que els milions de persones que estan a l’atur, els mileuristes o aquells que cobren sous ridículs i amb prou feines arriben a finals de mes, no es queixin de la seva situació. Es considera lògic que reclamin un tracte més just i que el govern els recolzi amb les seves lleis. Llavors, no tenen també dret a fer-ho els que formen part del gremi cultural? O és que l’ofici de crear cultura (sigui en el format que sigui) és menys digne que el del fuster, paleta o dependenta? Perquè, això sí: a tots ens agrada escoltar música, llegir llibres, veure sèries i pel•lícules...

La llei Sinde no és perfecte, cert. Però era de calaix que en algun moment, algú posaria ordre. I què soluciona crucificar popularment a la ministra que l’hi dóna el nom (i de rebot a aquells que no volen condemnar-la)? Res. De fet, diu més això del tarannà dels qui la critiquen, que no pas dels qui la recolzen. Sobretot per les formes (o millor dit per la pèrdua d’elles).

- Són cinc euros.- va dir el forner .

Al final, tot es resumeix a l’argument de sempre: la pela és la pela, vaig pensar. I aleshores, se’m va ocórrer la analogia perfecta.

- Què et sembla si m’enduc les baguettes sense pagar-les?- vaig respondre-li.- I si la meitat de la teva clientela fes el mateix?

- Sí home!- va exclamar ell, molt indignat.- Quina barra!

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.