Dilluns, 20/4/2015
1051 lectures

Finestres

Barallar-se és fàcil. Deixar-se dur per la ràbia, l’enuig, la frustració, el ressentiment. Abocar-ho als altres, discutir, emetre judicis, buscar culpables,... Parar-se, reflexionar, sentir o prendre consciència, ja és una altra història. I aquest, al meu entendre, és el quid de la qüestió. Perquè el problema sovint no és el que sembla, i potser no l’arrossega qui té més números; el problema, a vegades, és com el símptoma d’una malaltia. La punta de l’iceberg. El senyal d’alerta.

En general, acostumem a viure amb el pilot automàtic posat. Per inèrcia, per facilitar les tasques del dia a dia. (El cervell és savi, igual que la naturalesa.) I en el plànol físic esdevé força útil: gràcies a això conduïm sense haver de plantejar-nos cada moviment abans de dur-lo a terme. En el plànol emocional, però, i sobretot pel que fa a les relacions, aquest sistema ja no és tan pràctic. Deixar-nos dur a cegues per allò que tenim après o integrat, no és garantia d’èxit. Les persones som éssers vius, no màquines. Canviem. Sentim. I malgrat conviure en la mateixa casa, per cada finestra es veuen coses molt diferents. (Tant si mires cap a dins com cap a fora.)

Darrerament, al meu voltant, em trobo amb moltes parelles que se separen per múltiples raons—sinònims  que ja no s’estimen. I les que no tenen canalla, rai, que poden dir-se adéu i au; però les que sí, aquelles que comparteixen un vincle que els unirà de per vida, es veuen forçades a seguir relacionant-se. A parlar, a mirar-se, a entendre l’altre... O, sinó, a discutir, ignorar, i barallar-s’hi. (O una mica de cada cosa.) Ara, el més curiós, des del meu punt de vista, és que ambdues parts sempre reclamen el mateix— en el fons, més que en la forma: respecte, acceptació, escolta, sentir-se legitimat, tranquil, en pau... Tot i que, a l’hora de donar-ho, ja és una altra història. (O potser és la mateixa?)

Personalment, crec que en la majoria de discussions— humans a banda— el conflicte radica— almenys en part— en la dicotomia perspectiva versus raó.

La primera, accepta de forma respectuosa que cada persona és un món i que cadascú es mira “el seu” de forma personal i intransferible. Què marca la diferència? El que som, fem, tenim, hem fet, estat i viscut. Tot allò que ens fa diferents. Especials.

La segona, sols ratifica una única versió de la realitat: la pròpia. En exclusiva. No busca ni permet el consens, l’apropament de criteris, ni de les persones que els expressen. No li agraden massa els canvis ni les lliçons i sí les veritats absolutes.

Una ens permet descobrir altres formes de pensar, veure, mirar i sentir; construeix una realitat múltiple, a gust de tothom, variada en formes i colors. Polièdrica. Completa. L’altra, ens aferra a la nostra, ho passa tot pel mateix embut, sedàs, túnel, camí i direcció. Única. Generalitzada. En blanc i negre.

Per a mi, qualsevol debat resulta enriquidor— fins i tot si es converteix en una disputa, mentre no es falti al respecte. (Cosa que, potser, costa menys de dir que de fer.) El que difícilment podrà ser-ho, és una baralla. Quan les parts implicades no volen acostar-se, entendre, acceptar, mirar, cedir. Conviure. Perquè, com volem arreglar les coses, si no contribuïm a fer-ho possible, de forma activa? És el mateix que pretendre salvar-nos d’un naufragi aferrats a un flotador de plom. A l’àncora. Si vols resultats diferents, com bé deia Einstein, cal fer les coses d’una altra manera. Així que, el proper cop, quan sentis que entres en un túnel, que prioritzes la teva raó en lloc de licitar la perspectiva aliena— igual que la pròpia—, intenta-ho. Calla i atura’t. Pensa. Recorda. Quin era/ és l’objectiu de la conversa/ debat/ discussió/ etc.? Quina actitud el farà possible? I, llavors, actua amb conseqüència. O no. Tu tries. És la teva vida. La teva finestra.

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.