Fa poc d’un mes celebràvem Nadal i Reis, unes dates en les quals el Pare Noel —un senyor d’edat avançada i amb sobrepès, que viu al Pol Nord envoltat de nans— dóna la volta al món dalt d’un trineu carregat d’obsequis; la Festa en què un tronc d’arbre amb cara i ulls, caga regals a base de garrotades; i és també quan els Reis Mags i el seu seguici —uns estrangers farcits de lluentons i bijuteria, recullen les cartes de la quitxalla i reparteixen presents per les cases... Són dies, però, que s’obliden aviat, mentre acabem de pair els canelons, l’escudella i el tortell, i ens capbussem altra vegada en la crisi. Aleshores, la temuda realitat s’imposa de nou, en forma d’increment dels preus, factures impagades o rebuts de la targeta Visa. Enrere queda la il·lusió, l’esperança, l’alegria de les Festes, junt amb el paper d’embolicar esquinçat i les caixes de regals buides. I és llavors quan fem la promesa de no tornar a estirar més el braç que la màniga... si més no així que passin les rebaixes.

Però no sols en dates assenyalades, sinó durant tot l’any, la ficció i la realitat mantenen una relació d’amor odi. Milers de fans de la taquillera pel·lícula Avatar es deprimeixen en els fòrums d’Internet, conscients que mai podran viure a Pandora (l’univers creat per James Cameron), i somien en aquest món imaginari, que sembla ser molt millor que el real, com si fos la terra promesa. També als EUA, l’Associació de Veterinaris i el CDC* ha emès un comunicat en el qual demanen als espectadors del nou èxit de la factoria Disney La Princesa i la granota, que s’abstinguin de besar el citat animal per perill de contagi de salmonel·la i altres malalties. I, fent memòria, qui no recorda els casos de gent que va provar de menjar-se ratolins vius, després de veure-ho fer als alienígenes de la sèrie ‘V’? I els que imitaven Superman, en un intent frustrat de volar? O, sense anar tant lluny, què me’n dieu de l’aprenent de Rambo que va sembrar el pànic en un Institut d’Igualada...?

Corre una teoria que afirma que els Reis són els pares —si més no en algunes famílies de certs països, on encara funciona la monarquia. Igualment, hi ha qui diu que el Pare Noel podria ser un pederasta en rehabilitació i els patges, immigrants sense papers... Però, si d’una cosa podem estar segurs, és que el Sylvester Stallone igualadí no era més que un estudiant d’electricista al qui se li havien creuat els cables: un jove amb molt sentit de l’humor i ben poc del ridícul.

Per sort, doncs, la realitat no sempre supera la ficció. Encara que, massa sovint, el sentit comú és el menys comú de tot els sentits... per desgràcia.

* Center for Disease Control, altrament dit Centre de control de malalties.