Dimecres, 12/3/2014
921 lectures

Passar per l'embut

Fa temps que em volta una reflexió sobre les teràpies i les eines per al creixement personal, així com a l’evolució que adquirim gràcies a aquestes. D’entrada, crec que resulta interessant— i exemplificador— veure com ho interpreta cadascú. A la conclusió que he arribat, després de moltes converses, és que existeixen tres línies principals: per a alguns, l’evolució es produeix verticalment, per a d’altres es classifica en nivells del 0 al 10, i per a certes persones es desenvolupa de forma horitzontal. Així doncs, es fa palès que els primers consideren que tenen gent per sobre o per sota— que ha de ser així—; els segons, que n’hi ha qui aprova i qui suspèn— potser com a reminiscència de les notes escolars—; i pels darrers, és com una marxa o una cursa de resistència, segons el ritme de cadascú, encara que tots els participants estan en el mateix pla. I això, considero que diu tant o més que el seu treball personal i la seva voluntat de créixer: reflecteix les necessitats i creences del seu inconscient.

Amb els anys, i gràcies a la meva pròpia recerca de la felicitat, aquesta reflexió m’ha dut a una conclusió (temporal i flexible, com m’agraden a mi) que em recorda l’efecte embut. L’efecte embut és allò que succeeix quan algú aprèn molt bé la teoria però no posa mai res en pràctica, essent absorbit aleshores per una espiral d’aprenentatge enganyós, inservible en el món real. Recordo que un mestre que vaig tenir ho anomenava també “cursillisme”: el resultat de la moda actual de treballar-se i que empeny a molts a fer cursos i teràpies per raons extrínseques, obtenint resultats igualment extrínsecs.

Provablement els que s’especialitzen en una matèria creuen que això no els afecta i potser tenen raó… Però una servidora té dubtes al respecte. Aprofundir, justament, significa anar fins al fons, submergir-se en una idea. I em sembla que, per naturalesa, aquesta acció es converteix en un antònim d’ampliar el camp de visió. D’aquí que, igual que aquells no practicants del que prediquen, els devots d’una determinada teràpia o creença em fa l’efecte que cauen en la mateixa trampa. I que, igualment, perden l’amplitud de mira. La capacitat de veure i acceptar altres interpretacions o experiències. Potser per això hi ha un pas (o un petit canvi d’angle de perspectiva) entre el que és i representa un gurú, un líder o un dictador. Segons cadascú d’ells, i el seus admiradors, disposen de la veritat i de la raó. Sempre. De forma absoluta. Així que, als demès, només ens queda passar per l’embut… O no?

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.