Dilluns, 9/3/2015
1108 lectures

Tu, tot, tothom

Fa temps vaig escoltar o llegir en algun lloc una reflexió sobre la culpabilitat molt interessant, que deia que precisament, part del problema, és conseqüència de creure’ns el centre de l’univers. I quan em ve al cap aquesta idea, se m’escapa un somriure. Perquè sí— i m’incloc— ens creiem molt importants. Massa. Aptes per controlar el món i, alhora, sovint, incapaços d’assumir les responsabilitats de la pròpia existència.

Provablement forma part de la naturalesa innata de l’ésser humà, de l’habilitat de (re)flexionar allò que ens envolta, que generalment ho convertim tot en quelcom personal. I quan dic personal, vull dir de prendre-s’ho a pit. (Una expressió que trobo encertadíssima.) A vegades— moltes, massa, segurament— considerem que coses que fan o diuen els altres són el nostre problema. I, nosaltres mateixos, ho convertim en això. En problema i en propietat nostra. Però, el cert, és que el 99% dels casos (i no dic 100% perquè no crec en les veritats absolutes) ambdues coses són de l’altre: de l’emissor.

Ningú pot fer-te sentir malament sense el teu consentiment.”  Eleanor Roosevelt

Una pèssima actitud, la mala educació o les crítiques alienes, diuen més de la persona que les emet que del receptor. Però com reacciona o respon qui les rep, sí diu molt d’ell/a mateix. I aquí, entra en joc la responsabilitat… o la culpa. Perquè si jo assumeixo la meva part— em responsabilitzo— faig el que més em convé amb el que em donen; decideixo. Quan simplement em deixo portar, llavors, la culpa entra en joc— i tant pot caure en camp contrari com en el propi. Potser el quid de la qüestió radica a trobar l’equilibri entre l’egocentrisme i ser conscient the whole picture, que diuen els angloparlants—o sigui de la imatge sencera. O, dit d’una altra manera entre mirar-se el propi melic o veure que tots en tenim un també.

De tota manera, em fa l’efecte que atorguem una gran importància— i atenció— als defectes aliens— i propis, de rebot—, oblidant-nos de les virtuts. Oblidant-nos que en incidir en ells, traiem el mateix de dins nostre. El que és negatiu. Oblidant-nos que, senzillament, malgrat ser iguals, som diferents. I, sobretot, oblidant-nos del fet que observar, reconèixer i enaltir les virtuts en els altres, també ens repercuteix. Aleshores, positivament. Que fa sortir el millor en nosaltres també, en benefici de tots.

“Les persones són persones a través d’altres persones.”   Proverbi africà

Un cop més (no em cansaré de repetir-ho) crec que tots estem connectats. D’una o altra forma. I que som com som, el què som, gràcies a això. I no diré allò de “per sort o per desgràcia, perquè és per donar les gràcies. Sempre. Per les experiències, les oportunitats, per l’aprenentatge,… per la vida, en general. Perquè penso i sento que créixer, convertir-me en la persona que sóc, cada dia, és un treball en equip. En xarxa. I procuro recordar-ho i estar-ne agraïda. Sempre.

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.