Dilluns, 19/10/2015
944 lectures

Vertical

Avui, m’adono que no he fet la vertical en anys. Molts. I que, quan era petita, de jove, m’agradava. (Com oblidar-ho...?) Així doncs, m’he disposat a fer-la— tot i que reconec que m’ha costat una mica, probablement perquè pensava en “intentar-ho” (per allò de la falta de pràctica o de confiança i tal). A la tercera va la vençuda, m’he dit. Et voilà! I, tot d’una, m’he sentit feliç. Contenta pel canvi de perspectiva. Per la gesta. Com aquella nena que s’enfilava i grimpava com un mico, a qui anomenaven “cul de mal asiento” i “xicotot”.

Cada dia veig— en mi i en el món que m’envolta— mostres de la relació entre el cos i la ment (actitud, creences, emocions, etc). I també de com perdem la consciència d’aquest vincle i la seva proximitat natural a mesura que creixem. La flexibilitat i el moviment infantil en són un gran exemple. Un nen, sa i feliç, no para quiet. Salta, corre, puja, baixa, cau, s’aixeca, hi torna, … Dret i cap per avall. Descobreix el món, propi i aliè; els seus límits. D’ambdós. En canvi, els adults, acostumem a dir-los “para, prou, quiet, jau". I no ens adonem que, amb això, no estem sols bloquejant el seu cos o l’aprenentatge que deriva d’aquests impulsos: també la ment. I no només ara, aquí. 

Avui, he fet la vertical. I sé que no compta com a primera-vegada-que-faig-alguna-cosa-nova (un dels meus propòsits vitals diaris), però m’ha fet feliç. Adonar-me’n de “l’oblit", esmenar-lo. I repetiré. Perquè a més de gaudir observant al meu fill desplegar-se, expandir-se i conquerir l’univers (i permetre-li), jo també puc fer-ho (no intentar-ho). I gaudir-ne. I tu?

 

Imatge: “Handstand sequence 2” de Fotolibra

Altres articles de Teresa Roig

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.