Ja és primavera i no tothom veu flors on hi ha flors.

M’explico. Tots creiem que tenim molt clar què volem dir quan diem que volem una flor, però en el món de la comunicació, i després de la borratxera d’imatges del Fine Art, no tot és tan clar.

Ens ho mostra bé Peter Bonnici en el seu llibre sobre el llenguatge visual. Un client -amb tota la innocència del món s’ha de dir- demana que li facin un treball en el qual vol que hi figurin flors, i sense donar gaires més explicacions ell s’imagina unes flors…

El dissenyador rep l’encàrrec i després de donar voltes sobre la imatge més convenient i de buscar la més inspiradora li posa flors…

Finalment fan l’encàrrec a un fotògraf perquè fotografiï una flor que lluirà en el treball per al client i fent ús de la seva inigualable creativitat fotografiarà una flor…

Està clar que utilitzem les mateixes paraules però no utilitzem el mateix llenguatge, ens diu Bonnici. Les formes les llegim més amb l’emoció que no amb una lectura descriptiva. Les imatges que precedeixen tenen una lectura emocional distinta, cada una ens transmet coses diferents.

Per això quan contemplem una fotografia, pintura o il·lustració, el que ens impressiona no és el document, no és la descripció del que veiem, sinó el com està representat, què és el que afecta a la nostra part emocional.

El treball del dissenyador és saber donar el ‘to de veu’ adequat al treball perquè el missatge literal i l’emocional coincideixin i formi un tot coherent.

En les flors del camp, però, no hi ha confusió i en tot cas us explicaran millor en l’espai Eixarcolant d’aquest cap de setmana, que no és art el que veureu, però quasi.