Albert Nolla: “El traductor és com un àrbitre de futbol, quan no se’n parla és quan fa la feina bé”

L’Albert Nolla és un igualadí nascut a Reus. O un reusenc casat a Igualada. Diu que per dedicar-se a la traducció literària cal ser d’una pasta especial perquè has d’estar disposat a passar-te dies sencers tancat sol al despatx. Ell n’és capaç, tot i que, per compensar-ho, després necessita fer classes a la universitat i d’altres coses més senzilles, com xerrar una estona mentre fem un tallat. La conversa és afable i, a part de fer l’entrevista, parlem una mica de tot. Traduït perquè ho entengui tothom: és un bon professional i sembla encara millor persona.

Quan llegeixo una novel·la traduïda tinc la sensació que, més que un traductor, la feina l’ha fet un intèrpret.

És que la traducció literària no és una feina mecànica, en absolut; si no, ja ho farien les màquines. El Google Translator funciona bé en segons quins tipus de textos, això ja està inventat. La qüestió és que hi ha una part de literatura, de creació, de sensibilitat, que encara ho podem o ho hem de fer les persones. I això mateix ja demostra que hi ha una part de la feina que és subjectiva. Per tant, és una traducció, però també és una recreació d’un text. Tu pots donar un mateix text a cinquanta persones i sempre en tindràs cinquanta versions diferents. Hi ha una part subjectiva que és inevitable.

Per tant, la versió en un altre idioma és sempre la interpretació que en fa el traductor.

El traductor sempre és un primer lector. És un lector molt atent, que ha de donar la seva interpretació. La feina no és només cenyir-se a dir tal paraula equival a tal paraula, sinó que moltes vegades una paraula o un context o una expressió o un diàleg poden admetre interpretacions. I, per tant, la traducció és sempre una interpretació; la teva com a lector, com a persona. Tu ho entens d’una manera, però potser vindrà algú al darrere i ho entendrà d’una altra. Per tant, sempre hi has de posar de la teva part. És inevitable.

A més de les paraules cal encertar el to del missatge, la intenció, el context...

Això és una altra part de la feina. Una part important és la llengua i has de saber l’idioma de partida –jo treballo amb el japonès i amb l’anglès- i tenir un domini aprofundit d’aquestes llengües. Però tens moltes altres eines a les quals també pots recórrer en un moment determinat: diccionaris, parlants nadius... Jo ho faig, per exemple, en el cas del japonès, per acabar d’afinar girs o matisos. És a dir, has de conèixer la llengua d’origen i has de conèixer, encara més, la llengua d’arribada, en aquest cas el català. La gent es pensa que traduir és conèixer moltes llengües estrangeres, però en el fons és saber la teva de llengua, més que no pas l’altra. Això és la part tècnica, però efectivament hi ha molts elements al voltant d’un text que són culturals.

També has de conèixer la cultura de partida, doncs.

La cultura també l’has de tractar d’una determinada manera. I, per exemple, en el cas del japonès, en què la cultura és molt llunyana i en coneixem relativament poques coses, també t’has de posicionar i dir: jo aquesta cultura vull que sembli exòtica, i faig notes a peu de pàgina i que sembli una cosa molt estranya, o decideixes nostrar-la i fer-la més accessible i més comprensible per al lector.

Això també sembla força subjectiu.

És que la posició del traductor en relació amb la cultura també implica prendre partit i decidir si vols que sembli més estranya del que és o igual d’estranya o menys estranya del que és. Per tant, aquestes qüestions culturals també necessiten un tractament que, en efecte, també és subjectiu moltes vegades. I cadascú ho fa com li sembla o com pot.

Els catalans ens queixem dels pronoms febles, però el japonès té més de 2.000 caràcters diferents...

La gramàtica del japonès no és difícil. La part complicada és l’escriptura: has d’estudiar els caràcters, memoritzar-los i aprendre el lèxic. I, d’altra banda, es tracta d’una llengua amb molts matisos. Hi ha moltes maneres de parlar diferents, segons el context en què et trobes o la relació que tenen els parlants. Aquí tenim el tu, el vostè i el vós, com a màxim, però en japonès n’hi ha més. A més, també és diferent el llenguatge masculí del femení. Això és el que resulta complicat: que has de desxifrar la situació i el grau de formalitat.

Ser el primer lector i decidir quina és la interpretació que tu hi dónes deu ser una gran responsabilitat.

Sí, exacte. I aquesta responsabilitat jo la noto. Com més anys fa que faig la feina més la vaig notant. Al principi traduir pot semblar una cosa molt fàcil o molt bonica. Però el fet de rebre un original que saps que tu hi has de donar una lectura i l’has de fer accessible d’una determinada manera sí que em fa sentir aquesta responsabilitat. Sobretot amb autors com Murakami o Paul Auster, que sé que la gent els llegirà i que he de fer d’intermediari per presentar-los.

Un cop acabada la feina, llegeixes traduccions de la mateixa obra a altres llengües per comparar si l’heu interpretat igual?

Si hi ha una traducció que ja ha sortit anteriorment, de vegades sí que, per tranquil·litat, potser vas a veure-la per coses puntuals. Però llegir una obra, un cop ja publicada, en castellà o en anglès, no ho suporto, perquè és llegir amb molta tensió. No amb atenció, sinó amb tensió. Però, per curiositat, un cop ja s’ha publicat, de vegades sí que vas a veure què ha fet el castellà en aquell problema concret, com ho ha resolt. Però anar a buscar-la i llegir-la tota, no. Impossible.

Tot i aquest factor subjectiu, el millor traductor deu ser el que no es nota. De fet, se’n valora la invisibilitat.

Jo tampoc no crec que el traductor hagi de ser visible. Ha de ser una figura que tu saps que hi és. Està bé que els lectors sàpiguen que els llibres que troben a les llibreries, en un tant per cent elevat, són traduïts i que hi ha gent que es dedica a fer-ho, però no crec que el traductor s’hagi de notar en el text. O, si es nota, que es noti per bé, per la invisibilitat justament. Em fa l’efecte que de vegades hi ha com una mica de vedetisme en aquest món dels traductors i, en definitiva, és una feina com una altra. Jo diria que és una figura equiparable a la d’un àrbitre de futbol, que quan ningú no en parla és quan fa la feina bé. Has d’intentar servir el text, servir el lector i no fer-te notar.

El traductor és una peça fonamental, però és prou valorada en el procés d’edició?

Un llibre, en el fons, és un producte comercial. Com més comercial sigui i més pressa hi hagi i més fama i més vendes s’esperin de l’autor, més peça petita de l’engranatge ets. I com més artesanal o més artístic sigui aquest producte, i menys s’hi vulguin lucrar, més espai, més temps i més llibertat tens per treballar. Jo m’he trobat en els dos extrems de la cadena editorial. Per exemple, quan treballo per un gran grup, com en el cas del Murakami, sovint hi ha moltes presses i per això de vegades no puc fer jo la traducció o ens hem de partir la feina, perquè hi ha una data marcada de llançament i notes la pressió del marge.

I a part del Murakami?

Un altre cas extrem va ser quan vaig traduir la novel·la que la Rowling va fer per a adults, “La vacant imprevista”. Va ser una cosa bastant surrealista, perquè vaig rebre l’original en un PDF per correu electrònic i amb un codi per poder-lo obrir i que em va arribar per SMS perquè no es pogués detectar.El motiu era que jo tenia el text i el podia esbombar, si volia; però hi havia unes aigües dins del PDF explicant que era un exemplar que s’havia lliurat a l’editorial tal per traduir. Per tant, si sortia de mi o de l’editorial, quedàvem retratats. Recordo que era el 27 de setembre i l’havia de lliurar l’1 de novembre, i ho vam haver de fer a quatre mans amb un altre traductor. Són dos casos extrems en què dius: no puc ni respirar.

I a l’altre extrem?

Hi ha feines que fas per a editorials petites o d’autors que no interessen pràcticament a ningú i en què et pots esplaiar. Jo tinc traduccions començades des de fa cinc o sis anys, que les vaig fent i que sortiran quan sortiran. I entremig hi ha molts altres nivells.

Que surti primer la versió en castellà que en català és sempre estratègia comercial?

Cada llibre és un món i se’n negocien unes determinades condicions. Però una gran pega d’aquest país és que, sobretot en els llibres més comercials, les editorials estan lligades de peus i mans, sempre pendents del castellà. Anem a remolc del castellà.

Habitualment tens contacte amb els autors que tradueixes?

Dels autors que he traduït, he conegut personalment l’Auster i el Murakami. El Murakami ha vingut dos cops a recollir premis. Quan va venir la primera va demanar conèixer els traductors i vam anar a sopar la traductora al castellà, jo i la gent de l’editorial. I quan tornar a venir, pel Premi Internacional Catalunya, em van tornar convidar i vam poder parlar en un altre sopar. Ell també és traductor i s’interessa per la feina. I em va preguntar, per exemple, com era que les dues editorials que el publicaven a Espanya, en dues llengües diferents, fossin totes dues a Barcelona. Això no ho entenia. Però qüestions concretes de la traducció, si ho havia fet així o aixà, no. I amb l’Auster també vaig anar a sopar un cop que va venir, fa dos o tres anys. Ell també és traductor i s’interessava per temes de la professió, però no es ficava amb la nostra feia. I mentre tradueixo, puntualment em puc posar en contacte amb els autors, però és difícil que et responguin i, en tot cas, ho fan a través d’agents literaris. Ara, hi ha casos com el Camilleri, que s’escriuen i són amics amb el Pau Vidal, el seu traductor.

Es pot viure de la traducció literària?

La situació dels traductors és com la dels escriptors, però pitjor. Conec molt poca gent que visqui només de la traducció literària i, a més a més, fan una vida retirada. Però la majoria ens hem de dedicar a fer altres coses. Hi ha molta gent que se sent atreta o interessada per la traducció literària, però no és una bona vida. S’ha de ser d’una manera bastant especial per dedicar-t’hi perquè no pots comptar les hores que t’hi passes, ni les condicions ni els terminis. Estàs una mica indefens davant de l’editorial.

T’has plantejat mai escriure alguna cosa tu?

No. Trobo que s’han de tenir moltes coses per dir o coses interessants i no m’ha picat mai el cuc. Hi ha molts escriptors que són traductors i molts traductors que també escriuen, però jo, de moment, no tinc la voluntat de publicar.

I crítica literària?

Ensenyo literatura japonesa a la UAB i a la UOC, i aquesta part de crítica o d’anàlisi literària m’agrada més. Però com que ja vaig molt ple de feina i la cosa està com està, amb el món de l’ensenyament ja en tinc prou. Dedicar-me a la crítica em fa més mandra.