Li proposo fer una entrevista, però no ho acaba de veure clar. De tota manera, quedem per fer una cervesa i xerrar. Després ja veurem què en surt. De fet, no em preparo cap pregunta concreta. Abans d’engegar la gravadora em repeteix que no sap com sortirà la cosa. És divendres a la tarda i quedem d’hora perquè a les vuit es tornen a enlairar els globus. La conversa és desordenada, però de seguida constato que sí, que efectivament valdrà la pena. Parlem del Pep Valls que tothom coneix, però també té ganes de parlar d’inquietuds més íntimes. El personatge i la persona

-Quan t’he enviat el missatge per quedar, m’ha cridat l’atenció el teu estat de Whatsapp: “si tens un somni, no et despertis; si vols aconseguir-lo, no t’adormis”. Ara mateix, com estàs, somiant, perseguint somnis...?

-Suposo que és una cosa que hauria de ser simultània. Hauries de perseguir aquelles coses per les quals t’agrada lluitar i, alhora, pensar quins seran els propers reptes. Intento que aquesta sigui l’actitud.

-Ets una persona coneguda en molts ambients, però tot i així m’has insistit que no saps si val la pena entrevistar-te...

-És que hi ha aquesta visió que reconeix més el personatge, que és aquest àmbit públic, però potser prefereixo entrar en les coses que a mi em motiven en la part més personal.

-Doncs som-hi!

-És que precisament ahir (dijous passat) vaig sentir per casualitat una frase que penso que em va ajudar a col·locar alguna peça del meu puzle. El Marc Castells crec que la va atribuir al Jordi Savall, però no ho recordo exactament. La frase diu que hi ha dos moments importants a la vida. Un, és el dia en què neixes i el segon és el dia en què entens per què vas néixer. La recerca d’aquest segon punt, sense saber-ho, perquè la frase la vaig sentir ahir, ha estat una mica la meva preocupació. És a dir: què coi hi fem aquí i què s’espera de mi. Tot això que dec fer suposo que són respostes a aquesta pregunta. El denominador comú seria, suposo, la implicació social, que no me la reconec només ara en aquest període recent, sinó que fa temps que he fet moltes activitats en què he intentat tenir aquest component. Perquè em sembla que, efectivament, un ha de desxifrar per què va néixer.

-La frase és bona.

-Sí, és molt bona. En el fons jo crec que la vida és una mica això: buscar respostes i provocar-se preguntes un mateix. Això sempre m’ha preocupat. Suposo que moltes coses de les que faig les faig perquè intento donar respostes a aquestes pregunta de per què vaig néixer. Dec estar-les responent i no sé si la resposta és l’adequada, però com a mínim la busco. Tinc un de capçalera, molt recomanable, que és “Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?”, de Jorge Wagensber. Parla de tot plegat i m’ha ajudat bastant. M’agrada pensar que tot el que fem pot ajudar els qui vindran després.

-També et preocupa el per qui ho fas?

-No em preocupa tant el que retornarà a mi del que jo faci. Això m’importa menys que no pas que en el futur algú pugui trobar una solució millor. Ja fa molt de temps que no necessito que les coses em tornin a mi. És clar que tots tenim necessitat d’autoestima, de reconeixement, però hem d’intentar que això no sigui el motor que ens mou i en el meu cas sens dubte que no ho és. Ja fa molts anys, gràcies a Déu, que faig les coses per mi i no espero gaire reconeixement, ni tinc molta necessitat de compartir-les perquè algú digui ai que bé o que no bé. Però em refereixo fins i tot a quan vaig de viatge o quan vaig a dinar o quan vaig de festa. No tinc necessitat que s’acabi la festa per veure si li explico a algú que ahir va ser l’hòstia. Això ja ho tinc resolt, per sort.

-Però no pots negar el teu vessant de ‘personatge’.

-Sí i, de fet, aquesta actitud queda una mica tapada quan intento aquest equilibri tan inestable i tan difícil per a un mateix de col·locar-se al lloc de les persones i els personatges. Per això de vegades quan haig d’explicar els meus personatges fins i tot em resulta estrany. Hi ha un camí que va en paral·lel. És l’intent de respondre aquesta pregunta que ahir el Savall em va posar molt a l’abast. 

-Si aquesta fos una entrevista convencional, centrada en aquesta vessant més pública, segurament hauríem començat dient que ets dissenyador, però..

-Sí, però és una mica inexacte. És un eufemisme per simplificar el que realment fem, perquè explicar-ho de vegades també és molt feixuc. I un no pensa que el que fa tingui més importància. Quan m’ho preguntava la meva mare, li deia: mama, faig publicitat, anuncis, i el tema s’acabava. Però diguem que dissenyador és una de les coses que faig, tot i que cada vegada menys. És la part més petita, diguem.

-Hi haver un temps en què semblava que tot havia de ser cuina de disseny, mobles de disseny, cases de disseny... Es va sobrevalorar el terme?

-Es va frivolitzar. Perquè, realment, tots els objectes que utilitzem estan dissenyats. Més ben o més mal dissenyats. Durant una època, suposo que estem parlant dels anys vuitanta o noranta, vam associar el disseny a una formalització de les coses. L’equilibri entre la funció i l’art es decantava més cap a l’art. En canvi, el disseny, tot i que té aquest component artístic, jo entenc que ha d’estar més a prop de la funció. Crec que s’ha de reivindicar això i que s’ha de tenir consciència de les coses.

"Els dissenyadors som gent normal que fem coses bastant normals"

-Potser es va associar el disseny a vendre fum.

-Sí, durant aquest boom del disseny-objecte segurament va ser així. Recordo que quan vam començar en aquesta feina no estava molt bé dir que eres dissenyador, perquè era una cosa més aviat frívola. A part que t’obligava a tenir allò que avui en diríem un “postureig” determinat que feia molta ràbia, perquè nosaltres som gent normal que fem coses bastant normals. Però és cert que en aquella època i durant molts anys jo no m’atrevia a dir que feia disseny gràfic ni que era dissenyador, per fugir d’aquest estigma. Però això ja ho hauríem d’anar superant o de tenir-ho superat i reivindicar el disseny-funció i, sobretot aquí a Igualada. I una cosa que llegeixo des d’aquí (em fa girar el cap per mirar a la porta d’una botiga) i que algú devia posar en aquell cartell: disseny com a eina de canvi.

-De tota manera, un bon disseny pot amagar o dissimular un mal contingut?

-Sí, de vegades ha passat. Però de vegades també ha sigut necessari explorar aquest extrem de la forma per arribar a formes inútils o formes poc útils, però que han permès descobrir altres camins. Potser algú va pensar que les taules de bar amb tres potes també podien funcionar i les primeres devien ser un desastre, però després es van adonar que les taules amb tres potes són més estables que amb quatre. Vull dir que aquesta experimentació algú l’ha de produir. I aquest exercici de prova-error, que aquí ens costa tant, ha ajudat també a assolir criteri. Per tant, no és gens menyspreable. Tot i que és cert que hi hagut algú que ha llepat i ha comprat alguna cosa que no servia per a res o que no funcionava. Però aquest és una mica el peatge i crec que el món evoluciona així. Ens equivoquem i, des dels errors, corregim i millorem.

-Es pot vendre un producte en què tu no creus?

-No hauria de ser així. És complicat, però tampoc crec que tot el que nosaltres venem o ajudem a comercialitzar tingui una implicació directa amb un mateix. Moltes vegades nosaltres no som els receptors de la nostra pròpia feina. I això també és bo saber-ho i entendre-ho perquè aquest filtre sovint enganya. Potser és un mal exemple, però un cas que estaria en el límit seria si tu ets un home i pots vendre cotilleria femenina. Però en general hi ha una línia difícil de dibuixar, que és l’ètica. I aquí sí que jo de vegades he pres decisions sobre quines línies jo no vull creuar, però és una cosa subjectiva meva: això jo no ho faré perquè no hi crec o no em sembla bé. Però sí que cadascú ha de tenir el seu criteri per saber on es fica i on no.

"Massa vegades sents 'he fet el que he pogut' recolzant errors clamorosos"

-Deu passar el mateix en moltes altres feines. Un periodista també pot fer una notícia sobre un tema que no comparteix.

-Sí, exactament, seria molt semblant. Et pots trobar cobrint unes eleccions des de la seu del PP i no compartir en absolut la ideologia i no passa res. Ho fas perquè ets un professional. Sí que hi ha un codi que per a mi és inviolable, que és el de la coherència amb un mateix i del treball i i de l’esforç i d’intentar fer les coses bé, però no amb aquell concepte que qui fa el que pot no està obligat a més; aquest sí que és el principi dels mediocres. Massa vegades sents “he fet el que he pogut” recolzant errors clamorosos. És frivolitza molt amb això. Si una cosa no la saps fer o només faràs el que podràs, no la facis. Tu has de ser responsable del que fas i de fer-ho tan bé com tu puguis, amb la màxima implicació i intentant tenir el teu criteri.

-A part d’aquesta activitat professional, fas moltes altres coses. Sempre ha estat una persona inquieta.

-Inquiet, sí. I, encara que pugui semblar que no, en els temes en què m’implico intento ser constant. Potser també hauria de saber sintetitzar, perquè amb massa coses el temps queda sempre mal repartit i acabes traient-lo als de casa. Per sort, tinc sempre la complicitat de la Sílvia i de la Marta. Sense la meva dona i la meva filla no podria fer tot el que faig.

-Per a què tens temps, ara mateix?

-A part de la feina i de la família, ara estic implicat en tres mons. No sé si la metàfora val, però m’imagino les coses com cotxets petits que tens davant i que els vas movent amb el dit i els vans fent avançar a poquet a poquet. De vegades avança més un i de vegades, un altre. Els tres mons serien el dels Moixiganguers, que em té molt implicat; el món dels globus, que ara coincideix amb aquests dies del festival, que són els de més activitat, però que durant tot l’any també mirem de mantenir la flama viva, i el tercer àmbit és el del disseny, però des de la promoció del disseny, a través de la gent que estem a Disseny=Igualada. Aquestes són les meves inquietuds “públiques”.

-Si associem disseny i ciutat, Igualada és una bona marca?

-A Igualada no li hauríem de buscar marques. Igualada té les coses bones i les coses dolentes que té qualsevol ciutat. De vegades pequem massa d’aquest exercici d’onanisme territorial i és un territori on pot passar el bo i el dolent com en qualsevol lloc. Pel que fa al disseny, nosaltres fa temps que intentem explicar que és aquella eina sobre la qual es pot pensar una reindustrialització o un renaixement del teixit productiu utilitzant aquest criteri d’innovació i aplicant-lo als diferents sectors que té la ciutat. Penso que aquesta transversalitat s’ha de reivindicar. No sé si hem fet bona pedagogia o no, però intentarem fer-ho millor per explicar que nosaltres tenim bastant a dir-hi. I crec que, en aquest aspecte, s’ha de ser just i dir que des de l’Ajuntament, que és un dels agents implicats, hi ha una bona sensibilitat i ja hi estem treballant en diversos projectes per aportar el valor associat al disseny.

-I això en què es pot traduir?

-El fruit potser no es veurà d’una manera immediata. De vegades intentem ser massa “curterministes” i potser hem de tenir aquesta visió més transversal. Hem de ser més generosos amb les generacions que vindran i no intentar tant treure el fruit nosaltres de coses per a les quals potser no hi ha prou temps per madurar-les. Si aquest exercici la ciutat l’hagués fet en el seu moment potser ara no estaríem tan malament i, per tant, si aquest exercici el fem de cara al futur, potser en el futur no estarem tan malament. Ja fa temps que he perdut aquesta cosa d’intentar viure un mateix les coses o la necessitat de viure-les un mateix en aquest exercici d’autosatisfacció. Fem les coses per als qui vindran després i segurament els deixarem una situació millor que la que hem trobat o que la que nosaltres no hem sabut treballar adequadament.

-Però sí que es pot buscar la identificació d’Igualada amb el disseny.

-El que s’ha fet ha estat identificar una quantitat de gent implicada amb aquest sector i s’ha intentat posar-lo en valor. No devem ser la ciutat que té més dissenyadors; dels més bons, jo crec que sí... El cas és que n’hi ha una representació àmplia i això permet aquest punt d’evidenciar-ho. I crec que això sí que pot ajudar a canviar aquesta visió de la ciutat des del disseny, que pot aportar aquest valor. I si això en el futur ens ajuda, doncs benvingut. La voluntat, com a mínim d’identificació, hi és.

"Igualada no té cap microclima advers, no passa res estrany aquí que impedeixi que hi hagi negocis d’èxit"

-Els globus també s’identifiquen amb Igualada.

-Els globus no estan tan lluny d’aquest argument i per això probablement també m’hi sento més implicat. Imaginem que en aquesta ciutat no existissin els globus i ens haguéssim trobat uns quants d’aquests que ens agrada donar voltes a les coses i ens haguessin demanat un element per singularitzar una ciutat, a algú se li hauria pogut ocórrer que els globus aerostàtics eren una bona eina. I segurament hauríem intentat crear una fàbrica i a partir d’aquesta fàbrica hauríem pensat que potser hi podria haver unes empreses que fessin vols amb globus i... la història ja la coneixem! A part que és singular i diferenciador, forma part de la innovació. Gràcies a aquesta idea innovadora i que ha tingut aquesta voluntat de créixer i d’internacionalitzar-se, l’empresa que ho ha gestionat s’ha convertit en una empresa puntera... Això vol dir que la ciutat no té cap microclima advers, no passa res estrany aquí que impedeixi que hi hagi negocis d’èxit en un sector. I és aquí on crec que la ciutat té una oportunitat. No l’oportunitat ni l’única oportunitat, però sí una oportunitat que crec que té tant futur o tanta entitat com els sectors tradicionals. I no passa res, poden cohabitar. No hem de buscar una sola cosa, en podem buscar moltes i no passa res.

-Fa molts anys el regidor Quim Romero ja va impulsar el globus de la ciutat i tu hi vas col·laborar. La idea ja anava per aquí?

-Sí. Jo diria que allà vam aprendre a estimar el globus i a veure-hi aquesta singularitat. En el principi de tota la pel·lícula o d’aquella experiència semblava que el globus era més anecdòtic, una cosa més frívola, però crec que allà vam aprendre o vam entendre que la cosa podia anar una mica més enllà. Fruit d’allò és aquest festival de globus, que crec que, salvant totes les distàncies i cohabitant amb tot el que passa a Igualada, és un element que ens fa sentir orgullosos de la ciutat, que en gaudim, que ens agrada i que ens agrada que ens coneguin per això. Si el que vam fer llavors va servir per això, ja està bé. És un petit pas, perquè la gent que formem part d’un col·lectiu -no estructurat o no oficialitzat- que a Igualada està implicat en això dels globus intentem donar-hi força com un element que permet treballar en diferents línies.

-Hi ha nous projectes?

-Hi ha un projecte que està molt bé, que jo tinc l’esperança que recuperarem en breu, que parla de reindustrialització, també a partir del propi sector. Parla també de turisme, parla d’una part de pedagogia per a nanos, que també és molt interessant, a través d’un museu interactiu, i parla també d’un tema que ens falta a la ciutat, que és el de la formació de pilots i el desenvolupament d’un màster d’enginyeria aeronàutica especialitzada en aerostació. De moment, és un projecte que està allà.

-Parlem de castells. Tu hi arribes perquè la teva filla s’hi posa...

-Sí, i m’hi deixa, a més a més!

-Però t’hi quedes perquè t’agrada.

-Sí, home, sí. És un món molt atractiu, amb uns valors que a mi m’han anat molt bé perquè penso que són molt exportables a altres àmbits de la vida. El treball en equip, fer coses junts, compartir els èxits i els fracassos... És molt recomanable i comporta una experiència personal molt completa. Pots crear-te lligams afectius molt intensos. Hi ha gent que ens hem conegut allà i que ara, no diré que som inseparables, però sí que estem molt units.

-Té alguna cosa d’addicció aquest món?

-Suposo. Depèn de com li agafa a cadascú. Però penso que també és addictiu anar amb bicicleta o col·leccionar segells. Esclar que hi ha el contacte físic, el veure’t sovint, el fet de ser gent que ha de tenir un caràcter obert i participatiu... Tot això enganxa. Però també penso que, com que és una cosa que requereix molta implicació i molta dedicació i és una cosa que vius molt intensament, suposo que si un dia perds aquest fil potser te’n quedes molt allunyat. I pel que veig del creixement de la colla i de les anades i vingudes, penso que deu ser així. La colla ha mogut molta gent històricament. La gent s’hi posa i ho dóna tot, s’hi buida i després se’n va allunyant. Alguns no, eh. Per sort, alguns de la colla s’hi han mantingut sempre, però no sé si jo seré d’aquests. M’agradaria pensar que sí, però no m’hi comprometo. Però al que sí que em puc comprometre és que quan hi sigui ho donaré tot, això segur. Perquè pot semblar que faig moltes coses, però intento, mentre les faig, ser-hi i aguantar. Als Moixiganguers porto sis temporades, amb els globus porto vora vint anys, en el tema de Disseny=Igualada, des que vam començar, en fa cinc i el disseny forma part de la meva vida professional des de la consultoria Evvo.

-Ben mirat, els castells també van amunt, com els globus...

-Deu ser aquella cosa de tocar el cel amb la mà... Deu ser una coincidència, però està bé la metàfora. Aquesta cosa del créixer, de l’ambició... Hi ha una pel·lícula, “Man on wire”, l’home en un cable, que és la història de Philippe Petit, un funàmbul que es va proposar creuar les Torres Bessones. El personatge diu una frase que és molt contundent, però que està bé, que diu que la vida s’ha de viure al límit de la vida. És un funàmbul que dia va al metge i mentre espera llegeix que es construiran les torres bessones i en aquell moment decideix que quan estiguin construïdes les creuarà. Fa un repte d’alt risc sobre una cosa sòlida i resulta que amb el pas del temps allò que era sòlid va caure i ell, que tenia tots els números per caure, va sobreviure. De vegades també està bé llegir bé aquests exercicis perquè hi ha coses molt sòlides que pensem que no cauran mai i persones que sembla segur que se la fotran i de vegades no és així.

-De tota manera, quan vas començar a acompanyar la teva filla als assaigs no et devies imaginar que acabaries de president de la colla.

-No, i ara! De fet, de vegades encara em sobta. I no en defujo, eh! Ho faig amb la màxima implicació, però els companys en diuen president en conya perquè saben que no m’entusiasma.

-Com va anar?

-Mira, jo estic content de com vam fer les coses. Hi havia d’haver un canvi, perquè les persones que estaven al capdavant ho havien manifestat, i de vegades costa trobar algú que vulgui fer el pas endavant quan la gent, inicialment, no té aquesta motivació. Llavors un grup de persones que sempre hem estat molt relacionats dins de la colla, vam dir que calia fer un projecte i tres o quatre mesos abans d’acabar la temporada anterior vam fer un equip de treball de divuit persones per projectar la colla en el futur, sense més compromís que redactar un document que decidís cap a on volíem anar. Després de fer aquest treball ningú tenia l’obligació de continuar, però tots divuit vam seguir i, d’aquests, algú havia de sortir i vaig sortir jo com podria haver sortit qualsevol altre; fins i tot ho hauria preferit, però va anar així. Però vaja, que ningú m’hi va obligar i vaig dir va, som-hi! I ho faig amb la màxima implicació i la màxima dedicació per fer les coses de la millor manera possible. Estic encantat i orgullós de ser-ho i intento que el meu treball formi part del treball d’un equip i així ho expresso sempre.

-Com heu projectat el futur dels Moixiganguers?

-Les colles castelleres tenen aquesta cosa que sempre necessiten créixer. És allò dels somnis i els reptes, que s’assoleixen i al mateix moment se n’ha de crear de nous. Quan descarreguem un castell ho celebrem i estem molt contents, però ja pensem en el següent. En el moment en què es trobava la colla, el següent repte començava a estar en el límit de les nostres possibilitats, per la nostra estructura. Per tant, estàvem quasi obligat a fer un projecte ambiciós de creixement. Perquè en el sostre nostre, que és un sostre de vuit, havíem acabat de fer la torre, ens faltava el tres, ens queda el cinc i quasi s’ha acabat. Potser també, algun dia si ens surt, però el tenim molt verd, hi ha el pilar de sis, però els pilars poden seguir un altre camí. El cas és que el sostre de vuit l’hem fet i el següent pas són castells de nou.

"La colla dels Moixiganguers ha de créixer en tots els àmbits perquè el dia que fem un castell de nou trot estigui preparat"

-I això ja són paraules majors.

-Sí, castells de nou ja vol dir tota una altra estructura i un altre plantejament. Calia que la colla fos gran, que creixés en tots els àmbits perquè el dia que fem un castell de nou tot estigui preparat. Aquest és el repte. Durant aquests dos anys hem de posar aquests fonaments.

-Heu de fer la pinya.

-Sí, exacte. Mai més ben dit! Però en tots els àmbits, eh! La junta té dues àrees, l’administrativa i la tècnica, que vindria a ser la directiva i els entrenadors. I les dues han d’anar alhora. Per sort ja hi anem i tenim una gran complicitat.

-Parlem del país. Com dissenyaries una campanya per aconseguir la independència?

-No sé si és un tema de comunicació. Nosaltres on segurament aportem més valor és treballant justament abans de produir-se aquesta pregunta. Treballaríem molt en les definicions de conceptes i en quin són els valors o les estructures que caldrien per arribar a un camí en què un dia això pogués ser possible. Seria en una fase molt prèvia. Passa el mateix quan parlem de construccions de ciutats. Tinc la sensació que la qüestió no és com expliquem o com comuniquem les coses, sinó com les conceptualitzem. I aquest és un exercici que no és ràpid i no és vistós, però que és la part més important de la feina i que ningú no veu mai. És la part on nosaltres aportem més i que de vegades no acaba sent res tangible, però que és bàsic perquè el tangible sigui coherent.

-Conceptualitzar la independència abans de vendre-la?

-Això en la nostra feina passa bastant. Hi ha dos moments o dos tempos. Tu i jo ara podríem inventar una cosa o crear una cosa que creiem que la podem definir en poc temps, posar-la al mercat en poc temps i treure’n fruit i veure si ha passat o no. Aquest és un camí. I l’altre és creure que hem de fer un treball molt més a mig termini i intentar tenir les coses més clares. Si optes pel primer, és un punt de no-retorn, ja no et pots fer enrere.

Des que vam xerrar a la plaça fins que acabo d’escriure l’entrevista han passat coses que segurament haurien canviat algun tros de la conversa: l’accident del globus, la llista unitària... La vida ens planteja constantment noves preguntes i ens qüestiona alguna resposta. Però en qualsevol cas, Pep, diria que al final ’la cosa’ ens ha quedat força arregladeta.