Mammón. Creació i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Amb: Nao Albet, Javier Beltrán, Paula Blanco, Marcel Borràs, Mima Riera i Manel Sans. Producció: Teatre Lliure i La Brutal. Teatre Lliure de Montjuïc (Espai Lliure). Diumenge, 21 de juny 2015. 16.00 hores

Quedi dit d’entrada, el títol no té res a veure amb l’espectacle. Mammó és el nom d’un mite que, per als fenicis, representa el Déu de la bonança, la riquesa i la prosperitat, mentre que per als cristians és el dimoni de l’avarícia i la gènesi de tots els mals.

Conta el relat que dues famílies convivien amigablement enmig de coves de pedres precioses a prop del que ara és Alep. L’arribada del misteriós Mammó en va alterar l’harmonia, generant odis i rancúnies entre els vilatans, que fins aleshores no eren conscients del tresors que els envoltaven. Aquesta figura, doncs, va com anell al dit per mostrar els diners com els causants de la desgràcia humana, ja que per ells podem arribar a corrompre’ns i matar-nos.

Marcel Borràs, coautor i director de l’obra amb Nao Albet, va descobrir aquesta figura mitològica en el viatge que va emprendre a Síria, una experiència vital que va resultar ser el germen de ‘Mammón’. D’allí en va sortir un diari ple de reflexions i un pseudo-documental que el públic coneix de mica en mica a partir dels fragments que llegeixen o projecten dos dels actors.

La funció arrenca amb una intervenció informal en què expliquen que aquell dia no es representarà ‘Mammón’. L’espectacle no s’ha pogut fer tot i els esforços per tirar-lo endavant. A partir d’aquí detallen el procés de producció de l’obra, des de l’obtenció de recursos econòmics fins a com “havia de ser” el muntatge. No és fins transcorreguda mitja hora que irrompen a l’escenari els dos artífexs. Els veiem a punt per saltar a Las Vegas que, han decidit, serà la solució per aconseguir reunir el pressupost que els falta. Per assolir-ho necessiten l’ajuda de Dylan Bravo, un jugador retirat i de mala vida que els assessorarà.

Joc, drogues, prostitutes, discussions... és el que succeeix la seva ànsia per donar forma a un espectacle que, precisament, vol denunciar la degradació de l’home per la possessió de poder. La metàfora es fa explícita i esclata als ulls del públic amb una clarividència que ni la guerra siriana podria atènyer. Ho diu el mateix Albet quan escup a Borràs que “lo de Síria és una puta merda, no interessa a ningú, queda molt lluny”.

Hi ha veritats com temples que fan mal i ens haurien de fer reaccionar. ‘Mammón’ les llença, amb audiovisuals, performances, conya i cinisme perquè passin bé, però les llença. I és d’agrair. Perquè si sortim del teatre una mica més conscients de com hi hem entrat, ja tenim motius per sentir-nos satisfets.

La proposta és gustosament atrevida i té molts punts forts. Excel·lent dramatúrgia, interpretació, llenguatge escènic, so, il·luminació... Beu marcadament de la cinematografia, té un vessant poètic que la realça i, sobretot, estableix una connexió admirable amb el pati de butaques, que se sent partícip de la història perquè, qui ho sap, també ens podria passar a nosaltres. Troba l’equilibri entre frescor i cruesa, flirta amb la realitat i la ficció i no embafa ni moralitza: cadascú n’extreu el seu pòsit.

Aquesta és la primera peça de la trilogia “Tot pels diners” (la segueixen ‘Cleòpatra’ i ‘L’onzena plaga’), una coproducció del Teatre Lliure i La Brutal que ha proposat a diversos autors una reflexió sobre la relació que establim amb els diners. Cada espectacle és independent, però tots tenen com a nexe comú la figura de Dylan Bravo, aquest tipus que, com Mammó, apareix de sobte i sacseja les vides dels qui el reclamen.

I un últim apunt: estiguem ben atents a la fornada de joves professionals de l’escena que, com Nao Albet, Marcel Borràs i els actors de La Kompanyia Lliure (una empenta lloable del Teatre Lliure als intèrprets que voregen la trentena), pugen amb unes ganes colossals de menjar-se l’escenari. Promet!