Ho ha dit sense embuts l’actual director general de Transports de la Generalitat: el projecte de l’eix transversal ferroviari que havia començat a endegar el govern del tripartit està totalment aparcat. «Era un projecte massa gran», ha explicat. D’aquesta manera, doncs, s’esvaeix del nostre davant qualsevol expectativa de disposar ―fins i tot a llarg termini― d’un tren millor per a Igualada. Perquè, com que la inversió necessària per al carrilet entre Martorell i la capital de l’Anoia resulta igualment molt elevada, tampoc no hi expectatives d’una millora apreciable en l’actual recorregut. O sigui que res de res...

Hi ha una cosa pitjor que no disposar d’una infraestructura urgent i necessària: és no tenir ni l’esperança de veure-la feta realitat en un demà més o menys proper. I aquest és el futur que ens presenta l’actual govern de la Generalitat: no sols no tenim ara el tren que ens mereixem i que ens fa falta, és que ni tan sols es contempla la possibilitat de tenir-lo algun dia. I això darrer és el que no entenc del raonament del director general.

M’explico. Crec que tothom entén perfectament que els temps actuals no ens permeten cap mena d’alegria. Que s’han hagut de congelar tota mena d’inversions, que determinades obres no són possibles en aquests moments. Molt bé, ho tenim perfectament assumit de fa dies. Però l’obligació d’un govern no és només executar les obres necessàries a cada moment, en funció dels recursos disponibles en l’actualitat, sinó planificar el futur del país, traçar les grans línies a mitjà i a llarg termini perquè sigui possible de saber cap a on anem. Algun dia, així ho esperem, serà possible superar aquesta crisi, i encara que en sortim amb una visió i una cultura econòmica totalment diferent, bé haurem de continuar parlant dels grans objectius de progrés i benestar per a la majoria dels ciutadans de Catalunya, inclosos els d’aquesta part del territori.

Que l’eix transversal ferroviari era un projecte molt gran i molt car, ja ho sabíem i ningú no ho amagava. Per això s’havia planejat a molts anys vista, però amb la voluntat d’anar fent camí, amb el ritme que les circumstàncies permetessin. Negar el projecte, arxivar-lo, enterrar-lo per sempre, significa privar els igualadins i els anoiencs de la perspectiva d’un eix de comunicació fonamental, que havíem pensat que podríem arribar a tenir i que ara ens diuen que ja no tindrem mai. Prenem-ne nota, quan parlem de l’horitzó econòmic que ens espera...