Charleroi és coneguda entre els belgues pel seu aeroport ‘low cost’ (que cal evitar sempre que sigui possible) i per ser la ciutat més lletja de Bèlgica, d’Europa o del Món. Fàbriques fantasma, mines de carbó abandonades, locals comercials on el cartell de ‘à vendre’ grogueja al mateix ritme que els seus propietaris esgoten els subsidis i joves vestits amb xandall que –si no sonés tan be´- diríem que es passen el dia fent el ‘flâneur’.

Charleroi és la millor expressió de la decadència post-industrial, símbol d’una regió, Valònia, que en pocs anys va passar de ser una de les més riques d’Europa gràcies a la siderúrgia, a haver de dependre –com tant es queixen els seus veïns Flamencs- dels subsidis d’atur (vitalicis!).

Un escenari perfecte per rodar-hi una pel·lícula de por o per organitzar-hi un ‘safari urbà’. Aquesta segona opció és la que va escollir Nicolas Buissart, un jove que s’autodenomina ‘artista’ i que ofereix un ‘tour diferent’ per la seva ciutat.

Avergonyida pel morbo que ens havia dut a contractar un tour en el que es pot veure la casa de Marc Dutroux o el lloc on la mare de Magritte va suïcidar, o simplement la lletjor d’una ciutat de la que tothom parla però on poca gent s’ha atrevit a anar; esmorzava amb l’únic amic que va voler acompanyar-me en aquesta aventura al cafè París, d’estètica semblant a una pel·lícula de Tarantino. Un matrimoni francès i una fotògrafa alemanya serien els nostres companys i com que el cel gris amenaçava pluja i érem pocs, vam decidir començar el nostre safari amb cotxe.

Al meu amic i a mi ens va tocar anar a la furgoneta sense seients del nostre guia (i amic per un dia), Nicolas. A dins vam descobrir-hi la segona bufanda més llarga del món, record de la enèsima derrota de la ciutat que ni tan sols va aconseguir fer-se amb aquest curiós rècord Guinness. Les sorpreses tot just començaven. Vam visitar fàbriques abandonades que Nicolas omplia amb històries sòrdides; estacions de metro que no han acabat funcionant mai (això ara ja no ens sona tan estrany) i visitant personatges ‘peculiars’ que guardaven mines en desús o que prometien conèixer Ronald Reagan o François Mitterrand.

Després de més de 3 hores voltant sota un cel gris per escenaris depriments i –reconeixem-ho, passant una mica de por - decidim abandonar el tour ‘us cobraré la meitat, doncs’, ens va dir en Nicolas, que se’l veia trist per la nostra retirada. ‘tu ets periodista’? (a Bèlgica et tutegen amb total normalitat) ‘jo als periodistes els dic que Charleroi és el ‘petit Berlin’ perquè això és com tot, a força d’anar-ho dient, la gent s’ho creu’. No sé si en Nicolàs és un artista però molts farien servir aquella paraula tan esgotada com el carbó de Charleroi: ‘emprenedor’ per definir-lo. I jo... jo en diria... simplement Nicolas Buissart.

Carlota Martí

PD pels igualadins i anoiencs en general: Charleroi és la prova que un aeroport no assegura el desenvolupament econòmic d’un territori. ;-)