Alba Ribas: "Interpretar el cadàver d'Anna Fritz m'ha suposat un esgotament brutal tant físic com emocional"

Com valores el fet d’haver estat guardonada amb el Premi Auguri Sita Murt?

Estic molt contenta! La veritat és que no m’ho esperava gens. Sempre he pensat que els premis vénen quan ja portes una maduresa en la carrera i jo porto una carrera curta i modesta. Però bé, l’encaro amb molta il·lusió i tenint en compte que és un premi que augura, em carrega les piles i em diu que no puc tirar la tovallola. Hi ha algú que creu que tinc un camí llarg i ple d’oportunitats.

27 anys i ja has participat en projectes molt diversos. Com va començar tot plegat?

En el meu cas va ser estar al lloc adequat en el moment adequat. La primera oportunitat que vaig tenir va ser a Diario de una nimfòmana. Buscaven una noia que s’assemblés a la protagonista i per aquella casualitat de la vida, vaig ser jo. Per tant, la meva irrupció en aquest món és una mica per atzar, evidentment, sumat  que quan veus que una cosa t’agrada et poses a estudiar i a preparar-te. No només d’atzars viu l’actor.

Com valores la teva trajectòria?

Estic feliç. Estic contenta de totes les coses que he fet, de tots els projectes on he participat, per intuïció o perquè ho sentia de forma més racional. Els projectes han estat un repte i sempre penso que el que més m’atrau d’aquesta professió és a l’hora d’interpretar, sentir que estàs en aquella corda tan fluixa i tan dèbil de dir: "Com faig això?". D'altra banda, veure que he pogut fer tant teatre, com cine o televisió, és bonic!

Com ha estat l’experiència de rodar El cadàver de Anna Fritz?

Va ser un projecte molt molt dur. Es va realitzar amb pocs mitjans i de forma molt petitona, van ser cinc setmanes d’assajos més quatre de rodatge. Interpretar el cadáver d'Anna Fritz m'ha suposat un esgotament brutal tant físic com emocional. Va ser una bogeria, crec que el projecte més heavy que m’han ofert fins al moment. Però a la vegada un regal. Va ser un repte brutal i a més a més no esperàvem res de la pel·lícula i de cop han passat moltes coses.

Interpretes Anna Fritz, una jove actriu que ha mort. Com s’interpreta un cadàver?

Aquesta també va ser la meva gran pregunta quan el director em va dir: "llegeix-te el guió i diga’m si vols fer-ho". Vam assajar molt i vaig estar treballant amb un metge que em va ajudar a preparar-me per interpretar el cadàver. El que em tornava més boja era la part física del personatge. Sense fer spoliers, el que es veu en el tràiler és que l’actriu Anna Fritz ha mort i de cop i volta es desperta i obre els ulls i a partir d’aquí, doncs tot el que li passa. Amb tota aquesta part física no sabia ni per on començar, em treia el son, somniava a les nits...Tot el treball amb el metge em va ajudar molt a poder fixar una mica de pautes, d'entendre com evolucionava físicament aquest personatge i donar-li credibilitat dintre d’aquesta situació tan surrealista.

Apareixes despullada tota la pel·lícula. Com ho has portat?

El nu és una cosa molt personal. Tot depèn de l’escala en què cadascú té ubicat aquest tabú. A mi el tema del nu i el cos no m’ha provocat mai cap mena de problema ni m’ha tret la son. És veritat que sempre que m’ha tocat fer-ho ha estat molt justificat, formava part de la història i això m’ha fet sentir en un lloc còmode. Si sento que no estic gratuïtament despullant-me, forma part de la història i és necessari perquè toca, a mi no em genera cap tabú ni estic pensant: "ai déu meu, demà haig d’anar a rodatge i tinc una escena on m’he de despullar..." no. A més tinc la gran sort que ,les vegades que m'ha tocat fer-ho, ho he fet amb un equip professional molt preparat que respecten molt la situació i que em fan sentir molt a gust.

Les critiques et situen com una jove promesa. És una gran pressió?

No. És tan efímer aquest món... i és tan efímer la crítica i el que es diu... No estic cada dia recordant-me aquest gran titular que es va dir a Sitges. Estic pensant que em vull dedicar a això, que és una cursa de fons, que vull anar a poc a poc i ja està.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Crec que el que més m’agrada és que cada vegada que comences un projecte coneixes  molta gent i treballes amb persones amb  qui el vincle emocional i tota la part sensible està a flor de pell. A mi això és una cosa que m’apassiona moltíssim. A part, vius tantes coses...jo sempre dono gràcies, no sé si és la genètica, l’educació o l’atzar que m’hagi agradat això perquè visc coses súper emocionants.

Quins projectes de futur tens?

Una de les coses que m’agradaria fer és escriure. M’estic prenent molt seriosament una cosa que des de petita feia de hobby, a casa. Estic escrivint des de fa temps de forma més constant. Tinc moltes ganes d’obrir un camí cap al món de l’escriptura no només literària sinó en el món cinematogràfic o televisiu.

Per tant, et veus darrere les càmeres?

És una cosa que em prenc molt amb calma perquè li tinc molt de respecte. Crec que es necessita molta maduresa per posar-te darrere de la càmera però és una cosa que m’agradaria fer. És un projecte de futur. M’agradaria poder explicar una història que fa temps que tinc dintre.