Cristina: “Penses en la mort. I ho proves. És molt dur. I vols desaparèixer... Però, per sort, tinc els meus angelets de la guarda"

Cristina, quan entra l’anorèxia a la teva vida?

Jo tenia 12 anys. Sempre havia estat una nena molt feliç. I menjava de tot i força. Era una nena gran, d’alçada i d’amplada. En una visita a la pediatra, ens va dir que havia de restringir una mica el menjar, menjar més bé, menjar més verdura… Van començar a fer una mica de control de pes, per veure si podia seguir aquestes pautes saludables. Llavors vaig començar l’ESO i ja, aquell estiu, vaig agafar manies, vaig baixar de pes, però no era alertant ni jo estava obsessionada. Vaig agafar la rutina de fer-ho tot a la planxa, veia que si em saltava un àpat no passava res…

Com tractaven els teus companys i companyes aquella noia grassoneta?

Els companys de classe em feien el buit per ser diferent. I jo sempre he estat una persona que m’he implicat molt amb els altres. A sisè ho vaig passar bastant fotut, sí. A partir que em diuen que he de seguir unes pautes saludables, agafo els hàbits. En començar l’ESO conec gent nova, però es comencen a fer grupets. Jo continuava sent bastant grassoneta. No tenia mòbil, i si no en tenies, eres una “pringada”. Anava vestida amb roba de la botiga de la meva mare i no era una “noia stradivarius”, i no era com les altres noies i em feien el buit perquè no anava vestida com elles… Vaig agafar manies al menjar. Veia que si baixava de pes, la gent em deia: Oh que maca que estàs! i els de la classe et van introduint als seus grups, perquè estàs més guapa. Et valoraven més pel cos que per res més. Llavors vaig restringir el menjar cada vegada més i més. I ningú em controlava. I ningú se n’adonava… 

A part d’una mica grassoneta… com era la Cristina de llavors?

Era molt patidora, molt exigent amb mi mateixa. Era bona estudiant però sempre volia més. M’agradava estar amb la gent i sentir-me integrada, sentir formar part d’un grup. I jugar amb nines, com les nenes…

Al teu escrit llegim “Vam començar a veure’ns més sovint, i durant aquell temps jo ja estava boja pels teus ossos i tu pels meus (els meus de forma literal). Un dia et vaig deixar venir a dormir a casa i allà va començar el desastre. No sé com vaig poder enamorar-me de tu. El dia d’avui encara no m’ho explico. No em vaig adonar què tractaves de fer amb mi. Confiava en tu, en el que em prometies i ara veig que només eren mentides. Recordo quan m’abraçaves a les nits amb els llençols i em xiuxiuejaves a l’orella que tu mai marxaries. Que sempre estaríem juntes i que ningú aconseguiria separar-nos mai de la vida. Jo creia que només tu podies entendre’m, i tu em deies que només jo podia entendre’t a tu. Que per això no havia de dir res ni parlar de tu a ningú perquè no ho entendrien. Només tu per mi i jo per tu. En aquell moment em va semblar el més bonic, per què enganyar-nos? I, com una estúpida, et vaig creure. Que estiguessis amb mi em donava molta seguretat i tu t’aprofitaves d’això sense que jo me n’adonés. ‘Només jo vull estar amb tu, em deies, o també que ningú t’estima, només jo. I et vaig tornar a creure. Quan vas estar segura que jo m’havia enamorat de tu i que no em separaria del teu costat, va ser quan vas començar a demanar. Al principi no era gaire, no era difícil de complir. Al cap de poc vas començar a demanar més. Deies que jo no mostrava interès i que si no menjava menys marxaries. Portant-te dins meu tot el que jo havia aconseguit tenir. Vaig començar a tenir por. No et reconeixia. Però tenia por d’estar sola i por que marxessis. Les teves paraules eren ordres per mi. No volies que veiés a ningú. Res de sortir, res de somriure, res de parlar... Et posaves furiosa si algú venia o em deia alguna cosa. Només eres tu, contínuament als meus pensaments”. Aquesta nova “companya” teva, l’anorèxia, era gelosa?

Quan veus que la gent ja t’accepta, i et valora, pel teu cos, i et vols permetre un luxe com menjar unes patates, llavors ets com una doble persona. Jo sempre he tingut la Cristina normal i la Cristina una mica dimoni. Aquesta ja t’ocupa com un 75% de tu. Et menja el tarro a saco. És com una veu que et parla i et diu et pots permetre aquests luxes, et vull per a mi, vull que siguis una noia guapa, que estiguis prima, que no mengis, que la malaltia et fa ser feliç, que estant més prima aconseguiria la felicitat. La malaltia et posa una barrera i t’allunyes de tothom i només et vol per a ella, que et matxaquis, que estiguis tu sola al teu món. 

Sola al teu món... i sense ser acceptada pels teus companys?

Jo pensava que tenia un grup d’amics, o almenys uns companys, que seguirien sent ells mateixos, però en anar a l’institut es van ajuntar els que tenien els mateixos gustos i tal i tu, per ser diferent, per ser una persona que estudies, que ets grassoneta, doncs no t’accepten. No van arribar a fer-me mobbing, això no. Però a l’hora de fer grups jo era la típica que es quedava sola, al marge, penjada. Si quedaven per sortir, tu no comptaves per a res, només per demanar-te apunts, deures... Per a res més. A l’hora del pati també estava sempre sola... 

Quan comences a aprimar-te et sents més acceptada?

Ni sí ni no. Perquè el meu coco va fer un canvi de xip, i no n’era conscient. Vaig fer un canvi d’actitud molt heavy. Et tanques en un cercle. Però sí que em vaig sentir més acceptada. Les cuixes i les cames havien canviat, la panxa també era diferent, podies vestir d’una altra manera. Em deien: Oh quina roba més xula! Quines sabates més xules! I això ja em feia sentir millor, més part d’ells. Ja volien que anés amb el seu grupet.

Escrius que l’anorèxia “em donava molta seguretat i tu te n’aprofitaves sense que me n’adonés”. No n’eres conscient?

No. Comences llençant l’entrepà. Al principi ella veu que costa, però que va a més. Llavors passes també a buscar la tècnica de com amagar el berenar, després el dinar... Vas buscant tècniques, inconscientment, per fer-ho. El cap et dóna moltes voltes. Busques les mil peripècies per acabar sense menjar res. I ho va aconseguir. Em sabia tot els contenidors del camí, per amagar primer l’esmorzar, després el de mig matí, després el berenar... Dinant, també busques tècniques per amagar-ho quan els altres estan despistats. La malaltia tenia cada minut de la meva vida controlat.

Llegeixo “però et vaig descobrir. Em vaig armar de valor i ho vaig explicar. I allà va començar la nostra lluita”. Quan es va encendre el llum vermell? Com recordes aquest moment?

Va ser a segon d’ESO, pels volts de Nadal. Estava fatal. Però ningú ho veia, ni els de casa, perquè em veien cada dia i no se n’adonaven. Estava super prima, però amb la distorsió, no te n’adones. 

Tu no et veies prima?

No. Quan era una nena no em veia prima. Ara veig fotos… i estava esquelètica!!! Aquell dia recordo que feia fred. Jo sempre he estat fredolica i aquell dia vestia amb mil capes. Era les 8 del matí, classe d’educació física. Jo no havia esmorzat, com cada dia. Havia llençat l’esmorzar pel camí. Ens van fer córrer i no vaig aguantar, vaig caure a terra, marejada. Recordo que em van dir si volia que m’acompanyessin a casa i vaig dir que no, perquè tenia l’entrepà de mig matí i sabia que l’havia de llençar a un contenidor de la rambla. Vaig anar a casa i la meva mare va veure que em vaig posar al llit, tremolant molt. I, llavors, em van portar a la pediatra. Només entrar ja em va dir treu-te la roba. La meva part malaltissa deia no me la vull treure, no volia ensenyar el cos. Em vaig posar molt irritable. La pediatra, només veure’m sense roba, va fer un silenci i va dir a la meva mare aquesta nena pateix anorèxia. I va ser com si t’haguessin dit que s’ha mort algú important.

Llavors entres en una dura roda de tractaments, i hospitals…

Sí. Són gairebé set anys ja. Inicialment vam intentar fer-ho aquí, al CAP. Cada setmana feia una mica de registre alimentari, afegint progressivament aliments, com fruits secs i altres. El meu cos no menjava res o només les coses més lights que puguis trobar. M’anaven afegint coses i m’anaven fent un control de pes. O pujava uns gramets, però no gran cosa, o baixava. No avançava. Vam estar uns mesos i vam veure que no funcionava. Jo tenia les meves tècniques per amagar els fruits secs, el menjar. Els enganyava. Llavors van dir que potser necessitava ajuda psicològica. Em van enviar al Centre de Salut Mental, on vaig estar uns mesos, amb la psicòloga. Després s’hi va afegir la psiquiatra. Tampoc va funcionar. Llavors em van derivar al centre de dia de l’Hospital Sant Joan de Déu. Allà vaig fer un canvi de xip. Allà tot era molt més dur. Vaig estar uns mesos ingressada. Tampoc se’n van sortir. No vaig millorar. Vaig ingressar al centre de 24 hores, l’Itaca. Vaig guanyar una mica de pes perquè estant tancada 24 hores, t’alimenten amb sondes. D’aquí, novament al centre de dia, que és on vaig estar més mesos. He passat per molts centres, també Martorell, Sant Boi, fins a tornar a Igualada, quan he estat més estable. 

Sant Boi i Martorell són noms estigmatitzats, que la gent ha associat sempre a “bojos”…

Sí. Però sempre que parles de centres de dia, de psicòlegs, de psiquiatres, directament ja ho relaciones que hi van només bojos, i no és així. Anar a Sant Boi no vol dir res, n’estic molt contenta. Hi vaig estar dos mesos, a l’estiu, i em van ajudar moltíssim, vaig perdre unes coses però també en vaig guanyar unes altres. A Martorell, en canvi, no hi tornaria per res, no em van ajudar gens, al contrari.

Ens podem imaginar que devien fer coses que no et devien agradar, oi?

Em resistia, i odiava tothom

Fins i tot els pares?

Sí, també. Dels 15 als 17 anys els vaig odiar. Els deia que em donessin en adopció, que no volia estar aquí.

Escrius “mentides, mentides i més mentides. Per poder apoderar-te de mi. Per això no volies que en parlés a ningú, de tu, perquè et descobririen. M’amenaçaves i em deies que si ho explicava a algú, ho perdria tot i tu també. Em vaig deixar enredar entre les teves promeses i em confonien les teves paraules boniques. (...) Em vas manipular, em vas amenaçar, em feies xantatge, m’humiliaves davant de tots, m’ensorraves i, el pitjor de tot, jo t’ho vaig permetre. (...) Però vull dir-te una cosa: tu a mi mai m’has donat res. Tot el contrari: m’has tret coses, m’has robat, m’has enganyat i has tractat d’apoderar-te de mi, de la meva vida, del meu cos. Però et vaig descobrir. Tard, però quan encara em quedava temps per vèncer-te. “. Quan t’adones que pots vèncer la malaltia?

Als disset anys. El tractament ja era més light. Faig un canvi. Acabo l’ESO i començo a fer un grau mitjà. Conec molta gent nova. També vaig començar una teràpia nova, d’art-teràpia. I vaig començar a expressar-me. I vaig notar que la gent que no em coneixia tant, des d’un primer moment em valorava no pel cos sinó per altres coses. M’adono que no sóc diferent. Que sóc una persona més. Començo a despertar, a veure que no tot és el físic. Que la gent em valora per com sóc. Que tinc potencial en coses. I això em va agradar molt. També em va agradar molt sentir-me part d’un grup. I començo a lluitar. 

Què ha estat el més dur que has viscut durant aquests anys?

El més dur d’aquests anys ha estat perdre la confiança en els meus pares i que ells perdessin la confiança en mi. I que, des d’una malaltia com l’anorèxia, quan ja no pots més, arriba un moment que vols morir. Un dia em vaig escapar de casa, quan odiava els meus pares. Vaig fer unes quantes fugides, però aquesta vegada els mossos van iniciar una recerca. Em va agafar un atac d’angoixa. Era conscient que no ho havia fet bé. Vaig anar a Sant Joan de Déu. Em vaig despertar envoltada de policies i em van dir que no podia veure els meus pares, que estava en mans d’un jutge i que potser aniria a un centre de menors. Que els meus pares perdessin la confiança en mi per culpa de la malaltia, va ser molt dur. També ho va ser allunyar-te de tothom. Que perds molta gent.

Has perdut molta gent pel camí?

Sí, amb la malaltia he perdut molta gent, però també n’he guanyat!

I ara, com estàs?

Molt feliç! Tot i que he tingut una recaiguda, però la controlo molt. Després de gairebé set anys batallant, agafes tècniques d’aquí i d’allà i, per molta distorsió que hi hagi, ja guanyes. Ja pots batallar contra ella, tot i que hi ha cops que et supera. Sempre hi haurà una part d’ella dins meu, que sempre voldrà que m’aprimi, que no em permeti segons què, que torni amb ella… Sóc feliç perquè sé que la lluita la puc tenir guanyada ben aviat.

Què hi ha de nou, al teu entorn, que faci que et sentis millor, més feliç?

Faig la feina que m’agrada i estic amb gent que sé que els tinc i que saben que em tenen a mi. Que saps que no et jutjaran, que em valoraran per ser com sóc, per com és la Cristina, tant si és ploranera com si és riallera. 

Escrius “ara ets tu que s’agenolla davant meu plorant, suplicant-me que torni. No penso tornar amb tu”. Tens por de tornar a recaure?

Sí, molta. Estic molt bé però tinc moments dolents. Quan estàs fora amb algú, o amb un grup, sempre hi ha la part d’intentar escapar-te d’algun àpat. Aquí decideixes si en fas cas o no. I costa molt.

Com et veus davant el mirall?

Em costa mirar-me al mirall, intento evitar-ho, però quan ho faig no em veig com sóc. I no em crec el que em diuen. Si em dius que estic molt guapa et diré que no, no m’ho crec. No m’hi acabo de mirar mai del tot. No ho he aconseguit. Em costa molt. Si ho faig, sempre ho faig amb roba. I quan surto de la dutxa, llavors ho veig tot ample… No em sé veure realment. Encara duc les ulleres aquestes…

La nostra societat de consum no hi ajuda gaire, oi?

Hi ha una part, que no es veu, que intenta lluitar, però hi ha moltíssim per fer. A tot arreu. A la feina, a les xarxes socials… I parlo de nenes però també de nens. La societat està exigint uns prototips de nens i nenes terribles!

Et refereixes a les talles de roba, per exemple?

Això em fa molta ràbia. Les talles de roba cada cop són més petites. I aquí ningú fa res, no ho milloren. Des de xarxes, publicitat, influencers, youtubers… Totes són primes, amb “tableta”… Llavors totes les nenes -i els nens- ho volen copiar, ho volen imitar, volen ser com aquestes models esquelètiques.  Hauria d’estar tot més controlat.

I què poden fer els pares i mares?

Haurien d’estar més alerta quan comencen a fer els canvis de la pubertat. Diria a tots els pares i mares que escoltin i facin cas de les preocupacions dels seus fills, que no els deixin mai sols. Qualsevol signe d’alerta cal començar a tractar-lo. Que facin pinya entre tots. El caliu, l’estima i l’empatia de la família ajuda molt més del que ens podem imaginar durant tot el procés.

I al seu entorn més proper?

Per exemple, es podrien evitar segons quins comentaris en entitats, clubs esportius, etc. L’anorèxia és una malaltia que cada vegada està més estesa. Jo vaig començar amb dotze anys, però hi havia nenes que ho van fer amb deu! No m’agrada que es promogui aquesta exigència física. No t’han de valorar només pel físic. Per ser dependenta d’una botiga de roba no has de ser una top model, t’han de valorar altres coses. Potser és més important un somriure. Queda molt camí…

És, l’anorèxia, una malaltia que la societat amaga

Hauríem de donar-li el mateix pes, la mateixa importància, que a d’altres. Està molt bé, per exemple, que facin el Dia sense fum, però també haurien de parlar i fer coses sobre malalties com l’anorèxia, que és molt estesta però molt desconeguda. Molta gent pensa que com que és una malaltia que consisteix a deixar de menjar, ja que s’arregla només tornant a menjar. I no és així. Hi ha molta part de tractament mental, i també de treball amb la família. No és una malaltia que, pam, es cura. Acaba sent crònica i fins i tot hi ha gent que perd la vida. 

Hi has pensat alguna vegada?

Sí. I ho he fet. Penses en la mort. I ho proves. És molt dur. Estàs molt desesperada, molt farta de tot, odies a tothom, fins i tot a tu mateixa. I vols desaparèixer... Però per sort tinc els meus angelets de la guarda.

Àngels de la guarda?

Tinc tres angelets de la guarda. Però són persones, eh... 

Com és ara la relació amb els teus pares?

Millor! He recuperat la confiança. M’he pogut obrir més i ells també s’han obert cap a mi. Penso que encara estan tocats, tots dos, però sobretot la meva mare, per allò de l’amor de mare i filla. Ho ha viscut tot i penso que no ho té superat, que va amb por, vol que estigi protegida. Ara estem bé. Si ara ens enfadem és per altres coses, com els altres pares amb els seus fills. Normal... Tant ells com jo anem amb por de no perdre una altra vegada aquesta confiança que hem recuperat.

Ara, quan mires enrere, com et sents?

Culpable d’haver fet molt xantatge emocional a persones que no s’ho mereixien, d’haver jugat amb ells. Però no era jo, no era la Cristina. I em sento enfadada amb mi perquè era un monstre. Encara hi ha algú que va amb por que no aparegui aquella Cristina, que es trastoca.  Vaig fer coses que no les tornaria a fer. Em sento culpable que la meva germana no hagués tingut l’atenció que vaig rebre jo, que els meus pares hagin patit tant i haver perdut una part de la meva adolescència, em vaig perdre moltes coses que ja no podré viure.

Malgrat tot, n’has tret alguna cosa positiva? Ha estat un aprenentatge?

Sí, també estic contenta que m’’hagi passat perquè he crescut molt, sé que jo he canviat molt, he madurat, aquesta vivència m’ha fet créixer com a persona. Voldria donar les gràcies a tots els professionals dels diferents centres i, en especial, gràcies als meus pares per ajudar-me dia a dia i no deixar-me mai, perquè els estimo; i gràcies als meus àngels de la guarda, la Ivette i el Jordi.

I, mirant endavant, com et sents?

Em sento valenta perquè ho puc explicar. Tinc moltes ganes de parlar, que es parli de la malaltia, i ajudar els altres. Insisteixo: no es dóna importància als trastorns alimentaris. No obrim els ulls perquè no en som conscients. Veiem famílies pel carrer aparentment felices i amb un somriure però potser per dins estan patint molt perquè tenen un familiar amb la malaltia. Entre tots ho podríem millorar, es podrien fer moltes coses. No hem de tenir por a expressar-nos. 

Què li diries a una nena de 12 anys que comença a amagar l’esmorzar?

Que el món és per als valents! I tu ho ets! No tinguis por, tots estem amb tu. Tu ets genial per fora i per dins. Que se’n penedirà, perquè acabarà perdent moltes coses de la seva edat, de la vida. Que no tot gira al voltant del físic, que siguis com siguis la gent t’estimarà igual i a la llarga qui t’ha d’estimar t’estimarà. Que la vida és bonica, quan fas el que vols i el que t’agrada. I que el món és per als valents i tots ho podem ser. I que tots som diferents i tots som joies petitetes en aquest món.

 I que tingui angelets de la guarda a la vora?

Sí, que existeixen!!!