Dalmau: "Els partits són instruments i el PSC ja va fer la seva funció"

Rebre el Premi d'Òmnium en aquests moments ha de ser especial?

Sí, és un dels principals motius d'alegria, que sigui tan a prop de la Diada i del 27 de setembre.

Antoni Dalmau ha estat molt prolífic en la cultura, en la cultura escrita. En aquests camps la llengua és forta, però no cal témer que en mitjans més populars es vagi quedant enrere?

Ni que tinguéssim tots els instruments, tindríem garanties de cobrir tots els flancs que necessitem. La nostra llengua en l'àmbit dels mitjans es desplega de manera irregular, som una societat anòmala. Sense un estat, encara estem més perjudicats. Coses que sols no podríem ja resoldre i que amb les circumstàncies del món d'avui encara són pitjors. Per això un país nou i lliure ens dóna l'oportunitat de corregir aquesta mena de mancances, així com les noves que puguin sortir.

Dinamarca i Països Baixos, nacions petites en les quals ens emmirallem, també tenen llengua pròpia, però que a la llarga pot quedar desplaçada per l'hegemonia de l'anglès. Com a bon coneixedor d'aquesta Europa, una Catalunya independent correria també aquest risc?

Hi ha un cas més paradigmàtic, Irlanda, on el gaèlic és residual i demostra que tenir un estat propi no garanteix la salvació de la llengua. Els catalans no la tindríem pas salvada ni amb la independència, l'ús social del català és molt feble. El que podríem corregir és ensenyar-lo plenament a les persones que vénen de fora. El tema de la llengua l'haurem de defensar fins el darrer minut. Ha estat sempre l'estendard principal de les nostres reivindicacions catalanistes.

Va ser president del Parlament fa uns anys. No havia aparegut l'ultraespanyolisme encara que ha sorgit després, ni s'havia convertit en una olla de grills. Expulsava algú?

Era més pacífic. Hi havia una uniformitat, no hi havia grups espanyolistes tan excitats ni violents. No s'havia instrumentalitzat la llengua i els diputats castellanoparlants feien l'esforç de demostrat que també sabien parlar el català. Ara, hi ha col·lectius que els encanta remarcar que parlen en castellà, per exhibir-se.

Perquè saben que els gravaran i sortiran a la televisió...

Exactament. De tota manera, ja ens imaginàvem que si tensàvem la corda i es radicalitzava el catalanisme, la posició de l'espanyolisme es radicalitzaria també. N'estava segur, que quan aixequéssim més la bandera, ells s'exacerbarien i es mostrarien més excitats. Els anava bé que féssim la viu-viu, el que no podien consentir és que demanem el que demanem ara.

El PSC en el qual va militar ha estat el gran damnificat de la dicotomia?

Ho lamento molt però sí. Vaig ser fundador del PSC a Igualada, 12 anys a l'executiva nacional, em van enviar a les institucions. Vam ser víctimes quan es va posar l'accent a la relació Catalunya-Espanya. La tensió va portar a la ruptura, es va entregar massa al PSOE, va ser tebi. És evident que el partit estava més còmode quan el debat estava entre dreta i esquerra, en l'eix social. El PSC ja va fer la seva funció, el seu servei, i Catalunya li haurà d'agrair sempre. Els partits només són un instrument per a la gent, però. Jo sóc socialista d'idees i creences, com ho era abans, però el partit ja no representa el que representava. Sortiran nous partits socialistes i d'esquerres que prendran aquella posició i ideals. Perquè són instruments al servei d'una causa, no una causa en si.

Es penedeix de no haver sortit abans del PSC? Es va intentar salvar fins el darrer moment?

Sempre he estat catalanista radical. Durant la Transició vaig pensar que hi havia una voluntat sincera per part de l'Estat espanyol de permetre un bon encaix i m'he adonat, com milers de catalans, que no ens en sortiríem. Era una esperança inútil. Sobretot amb la sentència sobre l'Estatut. Ara ja no ens podem creure segons què, ni tampoc veig cap voluntat d'enteniment ara. L' única via és la independència.

Podemos no li recorda el PSOE de la Transició que va conèixer? Plantejaments molt radicals que s'aigualeixen.

Cicles polítics. Forces d'esquerra que sorgeixen quan les anteriors s'anquilosen. Ho trobo quasi comprensible, però no crec en Podemos, perquè pel que fa a projecte d'estat a Espanya no planteja res de nou.

Què n'opina, de la cadena de declaracions i desmentits de Felipe González, coetani seu, sobre Catalunya?

Ho veig amb pena. Hi ha antics líders que volen pontificar. El grau de comprensió de González sobre Catalunya, sempre limitat, s'ha restringit més amb el temps. La carta era 'A los catalanes', però la dirigia als espanyols per posicionar-se electoralment i fer valer el seu pes a Espanya.

Una 'porra' pel 27-S.

Depèn de la participació i de la mobilització del vot espanyolista en relació amb el nostre. De vots independentistes no se'n perdrà ni un; a l'altra banda no ho sabem. No defensen cap projecte creador, només van a la contra. Només tinc el desig que guanyi Junts pel Sí i la CUP tregui uns excel·lents resultats, per poder anar plegats cap a la independència. No tinc cap bola de vidre.